UN GRAN CANVI
Tothom somia a tenir un pare superfamós, una casa amb piscina... Però jo és l’últim que he desitjat des que la mare em va donar la notícia.
Vaig arribar amb un luxós cotxe negre, amb el qual m’havien recollit a l'aeroport dues persones que no coneixia, i es van obrir les dues grans portes de l’entrada.
Vaig baixar del cotxe, una mica molesta, i un noi em va oferir la mà per baixar.
-Puc sola –vaig defensar-me. Va assentir, i em va deixar sortir d’allà. Només pujar el cap per orientar-me, vaig poder veure aquell noi que tantes vegades havia vist per la tele, però mai en persona: el meu pare. Es va portar les mans al cap, i es va apropar a mi i amb il·lusió, va abraçar-me.
-Ets preciosa, Alba –em va dir agafant-me la cara amb les dues mans. ¿No li feia vergonya que la primera vegada que veia a la seva única filla fos setze anys després que ella hagués nascut?
-Gràcies.
Em va tornar a abraçar, i em va fer entrar a casa seva. Perquè era seva, no meva. Vaig passejar pel menjador, la cuina i els lavabos. Em va ensenyar totes les habitacions, i em va fer agafar en una d’elles.
-Puc agafar la que vulgui? –vaig preguntar fascinada.
-Totes menys aquella. –Va assenyalar una al fons del tot —. Allà està al teu nou amic.
-Nou amic?
-Sí, ara te'l volia presentar. És un noi molt maco, que viurà amb nosaltres. Té un any més que tu, però aneu al mateix institut, i et podrà ajudar amb tot el que necessitis.
Un noi amb els cabells castanys, va sortir de l’habitació.
-No em fa falta un guardaespatlles personal! No et sembla suficient que hagi de perdre a la mama, i hagi de vindre a viure amb tu, que no et conec de res?
Vaig córrer pel passadís, anant alguna habitació, i em vaig doblegar el peu. L'atent del meu guardaespatlles, va agafar-me abans que em caigués.
-No em toquis!
Em va mirar, impressionat, i em va deixar anar corrents passadís endavant. Vaig entrar en una habitació, i em vaig estirar al llit a plorar. De sobte, algú va picar a la porta. Va entrar sense que pogués aixecar el cap del coixí, i es va asseure al llit amb mi.
-No necessito que un nen ric vingui a consolar-me.
-Em sap greu que la teva mare hagi mort, i hagis de vindre a viure amb el teu pare que no coneixes de res. Segurament pensaràs que soc un consentit sense sentiments, i que necessito diners, per això estic aquí amb tu... i és així, però m’agradaria ajudar-te.
No m’ho creia, però necessitava abraçar algú, encara que fos un estrany i consentit. Em vaig tirar sobre ell i vaig abraçar-lo mentre plorava.
-Vols sortir a donar una volta per airejar-te? –va preguntar posant-hi del llit.
-D’acord.
Vam aconseguir sortir del palau sense que cap majordom ens velles, i vam anar al carrer.
Vam caminar una estona, i em vaig adonar que el noi no era tan horrible, i podia arribar a ser un bon amic.
-On anem? –va preguntar.
-A l'autobús.
-A on? Jo mai he agafat això. Tenim limusines. On vas amb un autobús?
-Ets un il·luminat. L'autobús és genial.
Vam pujar, i vam anar fins a un bonic parc, on em va comprar un gelat.
-Soc un ric consentit, recordes? Et podré regalar un gelat cada dia, si et sembla bé.
-Gràcies.
-Com era la teva vida abans?
-Molt diferent. Amb la mare vivia en un petit pis a Nova York. Barcelona no s’assembla gens.
-És tan horrible?
-No – vaig somriure.
Podia ser un nou començament. Una nova vida. Molt diferent l’anterior, però no tenia per què estar malament.
Categoria de 8 a 12 anys. Institut Nou Barris