La línia del temps
Des de fa uns dies, a gairebé tots els diaris de Barcelona es pot trobar una mateixa notícia: amb l’inici de les obres per reobrir una de les primeres estacions de metro que hi va haver a la ciutat, localitzada entre les actuals Vallcarca i Lesseps, es va fer una troballa inusual. A mesura que avançaven les excavacions, entre la pols i la brutícia, es va anar desenterrant tot allò que havia quedat sota el pes del temps; petits vestigis d’altres dècades, molts sense cap valor aparent, perduts a les entranyes de la terra.
Pocs dies després que s’iniciés el procés d’excavació, un dels treballadors va descobrir un objecte especial entre la brossa, una capsa metàl·lica, la qual originalment hauria emès un color platejat brillant. Malgrat això, en aquell moment es trobava enfosquida per l’absència de llum i el pas del temps. La capsa va crear una gran expectació entre els obrers, qui van decidir obrir-la poc després d’espolsar-li la brutícia acumulada, revelant bonics relleus de flors.
Sense saber què esperar del possible contingut, van retirar la tapa amb dificultats. Dins hi havia diversos objectes que no semblaven tenir una connexió clara: una revista infantil, un mocador brodat, un tiquet de metro, una cinta i, finalment, una carta dins d’un petit sobre de paper groguenc. Era una capsa del temps, enterrada als inicis del metro a Barcelona feia tot just un segle; els anys vint.
Vist el contingut de la capsa, van decidir llegir l’escrit en veu alta. Escrita amb una lletra tremolosa deia el següent:
“Estimades persones d’un futur llunyà,
Si esteu llegint aquesta carta, vol dir que heu trobat una capsa del temps feta avui, vint de març del 1925. Em dic Joana Boix, i tinc vuit anys, i he aprofitat les obres de l’estació de metro per enterrar-hi alguns objectes i deixar-hi un record; hi podeu trobar la meva cinta preferida de cabells, el segon mocador que vaig brodar quan estava aprenent, un tiquet de metro fet servir, una revista i aquesta carta.
Tot i que la majoria de la gent va en tramvia, vaig convèncer la mare que em deixés anar en metro sola, li vaig haver de repetir que era molt segur i ràpid. El trajecte em porta directament fins a Plaça Catalunya, a pocs carrers de la tenda de la senyora Maria, on la mare compra les teles per fer-nos la roba. Li he de prometre que no parlaré amb ningú i que no em desviaré del meu camí, i sempre em dona unes pessetes per pagar el bitllet al senyor de l’estació.
Anar en metro sola és una de les coses que més m’agraden, miro de seure i em deixo portar per la rapidesa del vagó. M’agrada veure a les persones que hi pugen, totes amb semblants distrets i apagats. Em pregunto si també es deuen preocupar, com la mare i el pare, pels diners i si podem comprar mongetes o peix. A vegades quan creuen que jo i els meus germans no escoltem es posen a parlar de guerres i la por que els hi fa el futur. Al metro també hi ha alguns viatgers llegint el diari i d’altres semblen espantar-se per com va de ràpid, ho trobo divertit. Em pregunto com hi anirà en el metro la gent del futur, si les portes s’obriran soles o si hi haurà una veu anunciant les estacions.
Un cop baixo, esquivo la gentada que hi ha als carrers i si em sobren diners em compro la revista “El Patufet”, a la capsa hi he deixat un número antic.
Espero que en el futur la gent continuï anant en metro, és una de les meves coses preferides. No sé com serà el país d'aquí a cent anys, però sona molt emocionant.
Petons,
Joana Boix.”
Categoria de 13 a 17 anys. IES Torre del Palau