Memòries oblidades sota terra
Torno a ser en el laberint. Intento seguir el camí evitant l’onada de gent que surt atrafegada del metro. M’esforço per reconèixer elements significatius que m’ajudin a recordar la via que em torna a casa. A vegades, em quedo aturat, però provo de passar desapercebut. No necessito ajuda, puc fer-ho sol. Quan per fi pujo al metro, la gent em mira i sempre s’aixequen per cedir-me el lloc, els agraeixo, però vull mantenir l’equilibri per confirmar que encara tinc control sobre el meu cos. Observo detalladament al meu voltant. Em passaria hores contemplant cada persona que ha pujat al metro aquest vespre. M’agrada endevinar quin és el seu camí i cap a on es dirigeixen. Aquests instants fugaços que passo en el metro són essencials, són els únics moments del dia en què la gent no corre perquè el metro ja es mou per ells.
A l’esquerra del vagó hi ha una noieta que repassa els apunts, imagino que estudia a la universitat. Observant es poden descobrir moltes coses d’una persona, ja que només cal estar atent als detalls. Davant de l’estudiant hi ha una parella, que s’agafen de la mà, però un dels dos està absorbit pel telèfon mòbil. Tant de bo no existissin aquests aparells que fan perdre moments especials, dels que no tornen. A l’altre costat del vagó un home de mitjana edat toca una cançó dels Beatles, aquesta melodia m’ajuda a desbloquejar records de quan era més jove. Quedava amb ell per parlar hores i hores en aquella senzilla cantina. En aquells moments no necessitàvem res més que tenir-nos l’un a l’altre. Desitjaria tornar enrere, però la vida continua endavant com el metro de Barcelona.
Mentre sona la melodia miro a través dels vagons i em sembla veure la seva silueta. Camino cap a ell, cada passa que faig em recorda cada nit que vam passar junts amagats, aquells petons i abraçades que m’omplien de vida, vull tornar a ser el seu costat. Però de cop el metro frena i la seva figura desapareix, la vista se'm torna fosca i perdo la noció dels sentits.
Quan em recupero busco ràpidament la llibreta que sempre guardo a la butxaca interior de l’abric i comprovo que la meva parada és la següent. Quan baixo em sembla tornar a veure la silueta d’ell al metro que es troba a l’altre costat de l’andana, corro cap a ell per poder entrar, però la Cecília m’agafa del braç:
- Ei, Antoni fa molta estona que et busco. Ja saps que no pots marxar sol, els de la residència s’han endut un bon ensurt.
No responc. Jo només vull pujar aquell metro. No tornarà a passar i no vull perdre més oportunitats, ja les vaig perdre totes. Ara d’aquí a una estona jo tornaré a la residència i totes aquestes memòries quedaran oblidades, la gent tornarà a les seves cases i amb les seves famílies, en canvi, jo tornaré a estar tancat i deprimit intentant recordar tot el que un dia la meva ment va esborrar.
Categoria de 13 a 17 anys. EMT