Fugisser
Música. El fregament de les cordes d’un violinista arriba a les seves orelles. Llunyà. Fugisser. Potser li hauria de deixar alguna moneda? Tampoc té molt clar d’on bé la melodia, ningú més sembla sentir-la, o això suposa. No ho pot saber amb seguretat. Un altaveu indica que el metro està a punt d’arribar. Tant li fa. On anirà a parar, si ell tan sols ronda pels túnels d’una ciutat massa caòtica? S’aixeca del banc, i amb el bastó assegurant el terra avança cap a la porta. S’obre. Ja és massa tard quan s’adona que ha perdut l’origen de l’instrument.
Soroll. Entra per la segona porta del vagó tres, com sempre. Trepitja el mateix lloc, on el sòl del vagó ja ha adoptat la forma del seu menut peu. Entra. Busca el seu seient. Mai l’ha trobat ocupat, ni tan sols quan les masses de treballadors ofeguen el metro. Sempre està lliure. S’asseu. És capaç d’olorar el subtil perfum de gessamí de la dona amb aquella veu tan greu que sempre el saluda. Avui ell se li avança sense saber-ho. Li dedica un somriure tremolós. “Bon dia, senyor. Com va el dia?”, contesta ella al seu somriure. Es pregunta per què no l’anomena pel seu nom. Potser perquè mai li ha dit. Quan la seva mà busca el quadern amagat sota el seient, ja s'ha oblidat de la seva resposta als bons dies de la senyora. Els seus dits palpen la portada del llibret. Pot distingir amb el tacte una T, una B... Espera, s’adona que s’ha equivocat. Abans hi va una M. Obre la primera pàgina, i els seus dits comencen a ballar entre les lletres de la seva història. Vol córrer per les paraules, lliscar cada cop més ràpid mentre aprèn qui és. No està segur si ja ho ha llegit alguna vegada. Potser sí, es diu. Però no se’n recorda. Tal vegada és millor així.
Ell no ho sap, però cada cop que agafa el llibre serà el seu millor moment del dia. No té a ningú, només records intrusos que s’ennuvolen passades unes poques hores. Així és feliç, i amb això en té prou. La dona de la seva dreta l’observa. Sap aquesta que, per molt que ho intenti, demà serà com el primer dia que es van veure. Tant li fa. Cada cop que el saluda ho fa com si fos aquella primera vegada.
“No sé si saps qui soc, però sempre serem amb tu, avi”, acaba llegint l’última línia del quadern. Els seus dits li indiquen que ja s’ha acabat, no hi ha més. Tot i això, distingeix a les següents pàgines el lleu lliscament d’una tinta seca. Amb el temps ha après a diferenciar-la. No la pot llegir. La seva mà es mou cap a la butxaca esquerra, al fons, tocant el colze, on sempre hi ha el seu bolígraf. El destapa i comença a dibuixar.
Dibuixa. Pensaments efímers que es difuminaran en el no-res. Tant li fa. Dibuixa. Perquè li agrada. Encara que sigui un instant, sentir l’eufòria que li recorre per tot el cos, acariciant-li qualsevol centímetre de pell exposada al món exterior. Es cansa. Guarda el bolígraf a la butxaca esquerra, al fons, tocant el colze, i tanca el quadern, deixant la portada exposada. En aquesta pot distingir amb el tacte una T, seguida d’una M i una B. Aquest cop no s’ha equivocat. Ell tampoc sap que s’hagués equivocat abans.
El metro torna a l’inici del seu recorregut. S’aixeca. Tot i estar-hi ple, ningú ocupa el seu lloc quan queda lliure. Surt. Amb el bastó, —els seus ulls—, s’aproxima a un banc. “T’ajudo, avi?”, li diu una senyora que no se li ha separat durant tot el trajecte, no està segur de si la coneix.
Música. El fregament de les cordes d’un violinista arriba a les seves orelles. Llunyà.
Fugisser, com els seus records...
Categoria de 13 a 17 anys. Maristes Rubí