Desconeguts
-Ja n’estic farta!- exclama ella - no te n’adones? Ja n’hi ha prou.
Porto una bona estona mirant cap a aquella direcció. Aquesta parella que porta uns bons deu minuts discutint; sembla que han arribat a una solució, almenys ella.
-Pròxima parada, Glòries - diu la veu de l’altaveu.
El metro s’atura a poc a poc i ella baixa sense mirar enrere. Entra l’aire fred que es cola a l’estació per les portes gelant al noi que ara és dret i sol amb la mirada perduda. Giro el cap després de tanta estona intrigada per la situació i veig unes amigues acomiadant-se entre rialles. Van amb un uniforme escolar i la motxilla plena de llibres i queden en tornar a agafar el metro demà.
Quan es tanquen les portes i el metro es torna a moure, a ell li cauen llàgrimes silencioses per les galtes. Sembla que ja no l'importa i no es molesta en eixugar-les. La vida li està passant per davant, però ell la ignora. A l'altre costat hi ha l'adolescent que encara riu mirant la porta per la qual ha marxat la seva amiga.
Davant meu tinc dues situacions molt diferents. Per una banda, al noi li acaben de trencar el cor. Ja no sap qui és, que fer. Per l’altra banda, hi ha una noia que està tenint la millor tarda de la seva vida. Tot li va genial, i si no fos perquè he estat concentrada en la parella, segurament hauria pogut parar més atenció a la conversa que estaven tenint.
Aleshores és quan me n'adono. Em giro. Aquella dona llegeix el seu llibre preferit. Aquell adolescent escolta la nova cançó del seu artista favorit. Aquella noia està en trucada amb el seu germà que fa mesos que no veu. Aquell grup d’amics parla de la festa que faran el dissabte. Aquell matrimoni parla de les seves vacances d'estiu. Miro cap a l’altra banda. Aquella noia va a l’enterrament del seu pare. Aquella dona li farà una sorpresa a la seva mare. És l’últim dia de la relació que tenen aquells asseguts allà perquè demà ho deixaran.
Ara és quan ho veig clar. Aquest egoisme que tenim tots els éssers humans en pensar que la gent que ens envolta són personatges secundaris. Com quan jugues a un videojoc o mires una pel·lícula. Són personatges plans, sense cap aportació necessària a la nostra vida; si la tinguessin, parlarien amb nosaltres o tindrien més rellevància a la nostra història. Segurament has compartit metro amb algú bastants cops, però mai te n’adones. Segurament has anat al mateix lloc que algú, però no te n'adones. Perquè quan estàs al metro i ningú té importància a la teva vida només penses en tu. Això pot ser o el millor regal o el pitjor càstig. No saps si algú està tan enfeinat preocupant-se pels altres que només pensa per si mateix quan està envoltat de personatges secundaris. No saps si algú està pensant tot el dia en què pensaran i els personatges secundaris només fan que atabalar-lo.
La cosa està en el fet que no tens ni idea de res del que està passant. Quan poses un peu al metro sembla que perdis el control de la teva vida. La vida avança a la velocitat del metro. Si et quedes enrere és el teu problema. Tot el que he dit abans de la gent que veig pot ser veritat, o pot ser que no hagi encertat res, però no tinc ni idea i mai ho sabré. És curiós el fet que comparteixis espai amb algú que no coneixes de res. No tens ni idea de qui són, però, en canvi, estem aquí.
Em pregunto per què mai he parlat amb cap personatge secundari. Què es deu sentir que, jo, el seu personatge secundari parli
amb ella?
- Hola!
Categoria de 13 a 17 anys. Padre Damián