Vida de gat
No em toquis! Ai!, que bé, m'encanta que em toquis per sota l'orella… Eh! Però si estic enfadat amb tu! No em toquis! Els gats som éssers SUPERIORS als humans! Surto corrents!
Tu! Humà! Sí, tu! El que està llegint això! Tingues en compte que aquest paper que tens en mans és molt valuós, no és un paper qualsevol, és una obra d’art plasmada en un paper per un gat, un ésser superior!
No us penseu que soc un gat de carrer. Soc un gat digne, elegant. Soc un gat guapo. Visc a Barcelona en el MEU pis, amb el MEU humà.
Avui, m’he despertat i per esmorzar el meu humà no m’ha ficat llauna! És per això que per molt que faci gustet que et rasquin per sota l’orella no li deixaré fer-ho. No gosaré aquest tipus de faltes de respecte cap a la meva figura perfecta de gat! Per sort, ara s’ha anat a comprar. I puc estar una mica sol i esgarrapar el sofà!
—Hola, Boletadepel! —si, em dic Boletadepel, cosa que em fa una mica de vergonya… No és un nom adequat per un gat com jo!
—Vine aquí! Bonic!
—Meeeuu! —li responc, enfadat.
—T’he portat una llauna… —jo li responc refregant-me a les seves cames, roncant-li una mica i oferint-li la meva magnífica orella.
—No t'hi acostumis, eh? —li torno a respondre refregant-me i rocant una mica més. Sempre va bé una mica de xantatge emocional.
Després de menjar-me aquella delícia, me'n vaig a fer una migdiada, m'acomodo al llit del meu humà, que també és meu i m’adormo.
Quan em desperto, salto del llit i vaig a veure si el meu humà ha patit molt durant la meva absència. De cop em fiquen en una gàbia, cosa que em molesta molt:
—Mmmeeeeuuuuueueueueueueeeu!!!
Veig que el desgraciat que m’ha ficat en una gàbia és el MEU humà! Sento com si tota la meva vida hagi sigut una mentida.
—Ja sé que no vols anar al veterinari, però ho hem de fer.
Intento treure l'urpa per la reixa, vull que pagui pel que ha fet, però no aconsegueixo arribar-hi. Sortim al carrer. Baixem unes escales i entrem en un lloc amb moltes llums i una mena de portes que s’obren soles quan passem. Entrem en una mena de vehicle amb forma de serp gegant. Observo que el meu humà té una conversa amb un altre que s’asseu al seu costat i que porta unes coses a les orelles:
—Hola! —diu.
—Hola?... —diu l’altre humà.
—Vull saber si t'agrada mirar la pols al matí… —ha preguntat, ho he de dir, amb cara d'idiota, qui pregunta allò!?
—Sí? —diu el noi, avergonyit.
—A sí? Jo també, mira quina coincidència! —diu il·lusionat pensant que l’altre humà s’ha interessat pel tema.
—Bé, jo ja baixo aquí.—i se’n va corrents.
Per fi sortim d’aquesta caixa metàl·lica i atravessem les portes que s’obren i es tanquen, com si et volguessin cruspir. Pugem per unes escales que pugen soles i tornem a ser al carrer. Entrem en un lloc on hi ha… gossos! Ja em fa fàstic només de dir el seu nom… També hi ha altres gats, no tan dignes, elegants i guapos com jo, és clar, però com a mínim són gats.
A la sala hi ha un senyor amb cara de boig.
—Hola! —diu, malèficament. —Avui toca injecció, no?
—Sí, avui toca injecció, eh?, Boletadepel! —diu el meu humà.
No tinc temps de reaccionar perquè en un segon ja em trobo en un llit veient com el senyor malèfic treu una agulla gegant.
—Meu! —crido. Però no em fan cas. El senyor amb cara de boig acosta l’agulla, ja la noto rosant la meva pell i, de cop, noto que la travessa!
—Meuuu! —faig intentant esgarrapar la cara del malèfic senyor.
—Ja està, ja està…—diu el meu humà.
—Ets el millor gat del món! —em diu el meu humà, i veig que… el sentiment no és mutu.
Categoria de 8 a 12 anys. Oriol Martorell