Amor de metro
Feia exactament 4 mesos de la mort de la meva germana Maia. I justament avui tenia un examen a la universitat. Són les 6:45 del matí, i jo estic aquí donant voltes sobre el llit sense saber què fer.
La meva millor amiga, Laura, em porta sempre amb el seu cotxe a la universitat, però ella ara és de viatge i no puc anar amb ella. La meva mare tampoc és una opció, ja que des que la Maia va morir està ingressada a l’hospital per problemes d’ansietat i depressió. I el meu pare no volia sortir de casa des de l’accident.
Quan va morir la Maia ningú va voler dir-me que va passar exactament, però sí que sé que mentre ella esperava el metro un senyor va empuxar-la i ella va caure a les vies del metro, justament abans que passes el metro i acabes amb la vida de la Maia.
Vaig picar la porta de l’habitació del meu pare, i vaig estar una bona estona intentant convèncer-lo de què em portes, però després de quinze minuts em vaig rendir. Sabia que no podia evitar el metro eternament, havia de superar les meves pors. Així doncs, vaig encaminar-me cap a la parada de sota de casa, la Sagrera, i decididament, vaig entrar.
Mentre baixava les escales vaig veure l'ombra de la Maia tirada a les vies del metro, però va desaparèixer, clarament eren imaginacions meves.
Vaig asseure'm al banc i em vaig posar a mirar el mòbil mentre esperava el metro. Em vaig aixecar i de cop un home gran amb la roba trencada i súper brut va vindre corrents des de darrere meu i va saltar a les vies.
No veig res. Tot està negre, sento sorolls de gent parlant al costat meu, quan de cop sento unes mans a sobre els espatlles i m'adono que m’he desmaiat de l'espant. Acabava de presenciar com moria un home tal com va fer la Maia. Vaig obrir els ulls a poc a poc i vaig veure un noi ros amb ulleres davant meu.
M’havien recolzat l’esquena en una paret perquè estigués recta. Quan aquell misteriós noi es va adonar que havia obert els ulls va dir - Hola, estàs bé? T’has desmaiat i has caigut a terra. - Hi havia moltíssima gent arreu meu i he d'admetre que estava nerviosa, no m’agradava que hi tingués tanta atenció, preferia passar desapercebuda - Si… Quina hora és? - El noi va mirar el rellotge - Són les 08:04, tens pressa? Et puc acompanyar si vols per assegurar-me que no et torni a passar. - Uf, quina sort que havia sortit de casa amb temps, l’examen era a les 09:30, em donava temps - No, bé sí, més o menys. No cal que m’acompanyis, tranquil. - El noi es va aixecar i em va ajudar a mi - No, tranquil·la, si jo no hi tinc pressa. Cap a on vas? - Vaig col·locar-me bé els cabells i vaig dir-li - A la universitat, i tu? - Ens vam asseure al banc - Jo també! -.
Vam esperar al metro mentre parlàvem, ens vam presentar i em va dir que es deia Jack i tenia vint-i-un anys, com jo. Vam pujar al metro i no paràvem de parlar, resulta que ell anava a la mateixa universitat que jo i també havia de fer aquell examen.
Durant la resta del dia no paràvem de trobar-nos i ens vam fer amics. Així que si, ara puc dir que gràcies al metro tinc un bon amic. Vaig presentar-li a la Laura quan va tornar del viatge i es van fer amics, resulta que vivíem molt a prop, i ara ve cada dia amb mi i la Laura a la universitat. Així va començar una amistat, que d'aquí a uns anys, es convertiria en un matrimoni meravellós amb dos fills i una tieta que no era de sang.
Ja fa vuit anys d’això, però me'n recordo com si fos ahir del dia que vaig conèixer al meu marit, Jack.
Categoria de 13 a 17 anys. Fedac Horta