Cent anys
Avui fa cent anys que es va inaugura el metro de Barcelona, i també fa cent anys el meu avi va veure com inauguraven la feina que havia fet ell i tants altres obres durant tants anys.
Ja fa anys que el meu avi va morir, però una de les poques coses que recordo d'ell és que cada dimarts després de l’escola quan anava a berenar a casa seva mentre l’àvia feia el berenar ell sempre explicava al mateixa història la d’ell en la època quan treballava construint el metro, de vegades canviar una mica la història a causa del seu alzheimer avançat, però sempre em deia que no havia estat gens fàcil a causa de les condicions laborals en les quals treballaven.
Ell deia que havia vist patir a molts companys i que ell també havia patit molt, però que també tenia molt bons records d’aquella època com per exemple que havia conegut a molta gent nova i fet molt bons amics.Em va descriure el dia que va conèixer a la meva àvia que consistia en un dia d'hivern fred després de passar tot el dia a les construccions del metro quan va entrar a una cafeteria i la cambrera era alta i guapa, però quan el va atendre es va adonar del més important, que era també amable i afectuosa. Des d'aquella tarda el meu avi cada dia anava a aquella mateixa cafeteria a la mateixa hora. Autoconvencent-se de què aquell dia seria el dia que li demanaria sortir, però sempre s'acabava rendint fins que un dia és va decidir que ja havia fet prou el poruc i que si o si aquella tarda li demanaria sortir. I així ho va fer es va armar de valor i li va preguntar a aquella cambrera que fins ara domes havia estat un somni. Ell tenia por que el rebutges, però la meva àvia va admetre que feia setmanes que esperava que li demanés i que havia estat a punt de fer-ho ella. El dia següent van anar a sopar gunts i tots dos es van adonar que ja havien trobat l'amor de la seva vida. Al cap de sis mesos de relació es van decidir casar i poc després van tindre el meu tiet i la meva mare.
Un dia durant un d’aquells dimarts després d'explicar-me les mateixes històries que m’explicava cada dimarts el meu avi em va demanar una cosa. Em va demanar que l'acompanyes amb el metro per què feia anys que no l’agafava i en aquell prasis instant vaig veure la il·lusió creuant el seu rostre. Mitja hora més tard harem a un dels múltiples vagons d'un dels trens del metro amb la meva àvia i el meu avi. Se'l veia content, il·lusionat i encara recordo aquella tarda com si fos ahir.
Ara ja fa vint anys que el meu avi va morir, però un dimarts al mes agafo el metro des de casa els meus avis i faix el mateix ruta que vaitg fer aquell dimarts i em dedico a recordar aquella tarda de novembre després de l’escola i recordo que era fred i amb els arbres gairebé sense fulles, però també recordo aquella tarda és un dels millors records de la meva infància.
Categoria de 8 a 12 anys. Fedac Horta