TOT EL QUE VA CREAR EL METRO
Vuit del matí, em sona el despertador, em començo a vestir súper ràpid, esmorzo i surto de casa i tanco la porta ràpidament.
Vaig corrent cap al metro per què arribo tard a la universitat i això no pot passar per què ja fa diversos dies que arribo tard.
Entro al metro i desafortunadament m’he d’esperar a l’andana per què el metro acaba de marxar, agafo el llibre de literatura i començo a repassar una mica per l’examen.
Quan per fi arriba el metro no puc seure, el metro està més ple de l'habitual i m’estranya molt. Decideixo quedar-me dreta recolzada a una paret del vagó, aprofito per repassar una mica més quan sento una veu a la meva esquena.
- Que vols asseure aquí?- Va preguntar una veu, jo automàticament em vaig girar i em vaig trobar amb uns ulls verds.
- Eh, no t'amoïnis- vaig dir una mica paralitzada, però no només perquè aquells preciosos ulls m'estiguessin mirant a mi, sinó perquè aquells ulls em sonava molt, moltíssim, no sé perquè, però aquell noi em sonava molt.
- Perdona, com et dius? Ens coneixem?- Vaig preguntar per què si no jo no pararia de pensar amb aquell noi.
- Em dic Jan i la veritat és que no sé si ens coneixem, però em sona haver-te vist.
- A mi també per això t’ho pregunto, jo em dic Andrea encantada.
- Igualment.
En aquell moment la senyora que estava asseguda al costat del Jan es va aixecar i se'n va anar. Jo vaig seure al seu costat.
Vam començar a parlar de moltes coses, ens vam adonar que teníem moltes coses en comú, que ens agrada la mateixa música, el mateix esport i que fins i tot anàvem a la mateixa universitat, en aquell moment ens vam adonar que ens coneixem de classe perquè els dos estem a classe de literatura, però mai havíem parlat, suposo que no havia sortit l'ocasió de parlar.
Quan el metro s’atura a la parada de Palau reial, els 2 baixem junts direcció a la universitat. Quan arribem a la universitat és d'hora, hem arribat 5 minuts abans que comencin les classes. El professor se sorprèn molt al veure entrar per la porta amb el Jan i se sorprèn encara més al veurem arribar tan aviat.
- Hola, bon dia!- Diem el jan i jo a la vegada.
- Hola, nois - diu el professor Francesc. Asseieu-vos que ara començarem l’examen.
- Molta sort- em desitja el Jan.
- Igualment, t'anirà molt bé - Li desitjo jo, ja que ell porta l’examen una mica malament.
Col·loquem les taules en files per no poder copiar, ens entreguen l'examen i comença la conta enrere, tenim 1 hora i mitja per fer l'examen.
Quan ja portem 50 minuts jo ja l'he acabat, el reviso 1 vegada més i m'aixeco direcció a la taula del professor.
- Ja estic- Li dic mentre li tendeixo l’examen.
- Perfecte, com a anat?
- Bastant bé, gràcies.
Giro sobre els meus talons i torno a la meva taula, mentre vaig caminant passo per davant del Jan i li dedico un somriure.
Quan l'examen s’acaba el professor sé envà cap a un altra classe, jo m’apropo al Jan i li pregunto pel seu examen, estem parlant durant uns minuts fins que arriba un altre professor per fer la següent classe.
Les classes passen lentes, però quan me n'adono ja només queden 30 minuts de classe, en aquests 30 minuts ens expliquen com serà el dia de la graduació…
Quan el Jan i jo tornem al metro per tornar a casa, continuem parlant de coses sense importància, quan passant uns 20 minuts, m’acomiado del Jan perquè jo ja he arribat la meva parada. Mentre camino a casa meva, començo a pensar en la importància de l'amistat i que gràcies al metro he aconseguit un nou amic encantador.
Categoria de 8 a 12 anys. Fedac Horta