SEMPRE T’ESPERARÉ AL METRO DE BARCELONA
Quan l’Alba tenia cinc anys, va somiar una cosa d'allò més estranya, va somiar que el seu
pare desapareixia, va baixar a esmorzar i com sempre tenia el costum de contar els seus
somnis a la seva mare, però quan va arribar a la cuina, se la va trobar plorant, li va explicar
el seu somni, i no s’ho podia creure, havia passat el mateix que havia somiat. La seva mare
li va explicar que el seu pare els hi havia deixat dues cartes, una a cadascuna. Però en la
carta de l’Alba posava que només la podia obrir quan tingués divuit anys.
Ara l’Alba té quinze anys, i no es pot aguantar, diu que aquesta nit obrirà la carta. Ho ha
parlat diverses vegades amb la seva mare, però sempre diu el mateix, “si ell et va posar
això, és per alguna cosa”. Però a ella li era igual, ella volia obrir la carta.
Eren les onze i mitja de la nit, quan va obrir la carta, i deia:
Sé que quan hagis obert aquesta carta, jo ja no estaré aquí. Però et volia explicar una cosa
sobre mi, sóc conductor de metro, me'n recordo d’un dia quan tenies dos anys que vas
vindre amb mi i mentre conduïa, et vaig deixar estar amb mi, sempre que he conduit
després me'n recordat de tu, sé que no m'hauria d'haver anat, però aquesta ha sigut la
meva decisió. Sempre t’esperaré al metro, Alba.
Amb amor,
Marc.
L’Alba després de llegir la carta va decidir que trobar al seu pare era la seva missió.
Tenia una idea aniria al centenari del metro a trobar al seu pare.
Eren les cinc de la matinada, ella es volia escapar de casa per anar al centenari del metro.
Aniria a casa de la Martina, la seva millor amiga, i estaria allà fins que comences el
centenari.
Va passar fins a les cinc de la tarda a casa de la Martina, fins que es va decidir finalment
anar al centenari.
Quan va arribar al centenari, l'únic que portava era una foto del seu pare i la seva mare.
Després d'estar buscant una estona per tot l'esdeveniment, va trobar al director del metro, li
va ensenyar la foto i li va dir que es deia Marc. El director ràpidament es va adonar de qui
era. El director del metro li va dir que sí que el coneixia, i la va portar cap on ell creia que
estava.
Quan el va veure, l'Alba li va donar una fortíssima abraçada, el pare no sabia qui era,
perquè no li havia vist la cara. Però quan la va veure, li va dir, tu no seràs l'Alba, no?
-Papa, clar que ho sóc. - Li va contestar l'Alba. Molt emocionada.
Van estar una estona parlant de tot, però l'Alba li va preguntar per què se n'havia anat, i el
seu pare tota l'estona li contestava: t'ho diré quan estiguis amb la teva mare. Després d’una
hora parlant, l'Alba li va dir si volia anar a sopar amb elles, ja que tenia molta intriga de
saber perquè se n'havia anat.
Quan van arribar a casa, el pare no s'ho podia creure, la Maria havia refet la seva vida amb
una altra persona, després d'estar esperant durant deu anys a trobar a l'Alba i la seva mare,
quan les trobava ja tenien una bona vida sense ell.
Va sopar una mica incòmode per la situació, i després els hi va explicar per què se n'havia
anat.
Els hi va explicar, que li van diagnosticar una malaltia molt estranya, i que el més probable,
era que no trobessin la cura i morís, se'n va anar perquè la Maria, i l'Alba, no es
preocupessin per ell, i no haguessin de patir. Però un dia, després d'estar dues setmanes
ingressat a l'hospital, van trobar una cura. Les va buscar per tots els llocs, però no les
trobava.
Ara l’Alba està una setmana amb la seva mare, i després amb el seu pare, i així
contínuament.
Categoria de 8 a 12 anys. Fedac Horta