Històries d'una rebel
Hola, em dic Caterina i en aquest relat trobareu la història de la meva mort.
Em dic Caterina, tinc vint anys i visc a l’any 1939, durant la dictadura de Franco. Formo part d’una rebel·lió que intentem fer petits gestos contra el seu règim franquista. Sempre ens movem des del metro disfressats de persones normals. De moment, jo només tinc alguns encàrrecs no gaire importants.
Un dia que em dirigia al nostre “cuarter general” , una cafeteria anomenada 240, vaig veure als agents de Franco patrullant per allà. Jo em vaig amoïnar. L’única persona que realment m’importava es trobava allà. Es deia Angelina. Era la meva millor amiga. La vaig veure sortint del local discretament.
Se’m va acostar i em va dir xiuxiuejant:
- Estació de Lesseps, paperera del final de tot.
Llavors em va donar un paquet i em vaig dirigir al metro. El meu objectiu era ficar-lo a la paperera que m’havia dit. El metro va arribar. De reüll vaig veure els agents de la cafeteria seguint-me. Vaig pujar al metro. Només quedaven dues parades per a la de Lesseps. Mentre no arribàvem a la parada, vaig analitzar l’enemic com m’havien ensenyat: Tots portaven pistoles i eren força corpulents. Això si, semblaven desorientats, entre tanta gent.
- Propera estació: Lesseps – van anunciar per megafonia.
Dissimuladament, em vaig aixecar, però em van veure. “Merda!” vaig pensar. Llavors vaig veure la paperera que buscava. Just on havia dit l’Angelina: Al fons de tot. M’hi vaig acostar amb pas apressat i vaig deixar caure el paquet. Quan vaig sortir del metro em vaig amagar en una llibreria. Va passar una estona. Aleshores vaig sortir de la llibreria i em vaig adonar que els agents encara em seguien. Després de considerar el que m’envoltava vaig decidir tornar a entrar al metro. Quan vaig donar una ullada rere meu, ja no veia els agents. Anava a entrar a l’estació quan de cop algú em va ficar unes mans enguantades a la boca.
- Aughb! Deiam! – vaig exclamar.
- No te resistas. – va dir una veu aspre i profunda.
Vaig parar en sec de forcejar. La por havia substituït la ràbia en el meu cor. Sabia qui era. Era Luis Carrero Blanco, la mà dreta de Franco. Mai no tenia pietat de ningú i no tenia cap dubte que sabia que jo era de la rebel·lió. Com si això no fos prou, feia execucions publiques al metro cada dimecres amb els rebels que atrapava i avui era dimarts. Segur que jo estaria a les de demà.
Em va emmanillar i em van ficar un sac al cap. Ens vam posar a caminar. Vaig sentir el soroll d’unes portes metàl·liques que s’obrien i que després es tancaven amb clau. Algú em va treure el sac del cap. Quan la vista se’m va aclarir vaig veure deu persones tancades en aquell vagó. Eren de la rebel·lió, però no sabia el nom de cap dels presents. Vaig conversar amb alguns sobre com els havien atrapat i tots tenien històries semblants a la meva. Després ens van portar pa i aigua i jo vaig intentar dormir. Va ser una nit dura.
L’endemà ens van emmanillar i ens van fer sortir en una fila ben recta. Després ens van portar a la forca. Jo ja havia acceptat el meu destí, quan de cop vaig veure l’Angelina. Ella també m’havia reconegut a mi. Amb els ulls li vaig dir que marxés, que ella no ho havia de veure. No em va fer cas. Em van subjectar amb una corda. Luis Carrero va dir:
- ¡Adelante, ejecutadlos!
Vaig sentir el so d’un dispar i de cop tot va desaparèixer.
Categoria de 8 a 12 anys. Escola Entença