El llimoner
Barcelona 2020
Trepitja els esglaons amb les celles tenses i una velocitat inquieta. Du la gavardina a la mà, les seves sabates marrons fan petits copets elegants i la corretja del seu rellotge sovint rossa el cinturó fent notar un so metàl·lic de cadena. El mira, cinc minuts, accelera.
Sense deixar de mirar endavant llisca la targeta i s’obren les portes deixant pas a més escales. El metro no és ple, però es manté dret i serè durant el transcurs del seu curt viatge.
El característic fregar de les vies comença a sonar frenèticament indicant la pròxima estació, s’obren les portes però no hi surt ningú. Un minut. Pip pip, les 21:55. Ràpidament abandona el vagó.
Davant els seus ulls, la llegenda del llibre d'aquella botiga d'andròmines antigues feta realitat. És un somni, un caos oníric, com una obra renaixentista. Es troba en l’únic carreró d’entre infinites màquines fumerades que venen i van consecutivament, mira a totes bandes i sempre en troba més. Comença a caminar per l’andana mirant al seu voltant atònit. Salta i salta, però no troba cap paret ni cap escala, només metros. En fer l’últim salt de comprovació cau a terra fent-se mal a la galta, quan un dels metros frena davant seu. S’aixeca i es mira la galta al vidre, però s'esgarrifa en trobar una dona amb un vestit voluminós, barroc i amb una perruca amb rínxols blancs.
Desconcertat, retrocedeix unes quantes passes. Es gira al metro de l’altra banda i torna a mirar-hi els vidres, però aquest cop troba el reflexe d’homes polits i elegants amb barrets dels anys vint. Ha entrat en un lapse on l’espai i el temps perden la seva forma lògica per convertir-se en una estació sense cap ni peus.
Agafa el mòbil de la seva butxaca per veure les fotografies que va fer al llibre on s’explica tot: perquè havia de sortir just a aquella hora, què hi trobaria, com hi podia sortir… Però no dona senyal.
Passen minuts i hores, però al seu rellotge encara hi posa la mateixa hora. Està fart d’aquest lloc, però no troba cap manera possible de sortir-hi. Ha corregut sense calma per tota l’andana, ha picat a les portes dels metros, ha cridat sense resposta i finalment, derrotat, s’ha estirat a terra.
Quan s’estira, mira el sostre i obre els ulls i la boca de sorpresa. L'última cosa que imaginava trobar allà, al sostre d’una estació, era un llimoner cap per vall. Abans d’assimilar-ho, una llimona li comença a caure en direcció a la seva cara. S’aixeca de cop i se la queda mirant a terra. Riu per si mateix, irònic. L'agafa i la observa. La intenta obrir fent força, però no ho aconsegueix. Només aconsegueix que el suc s'espargeixi per les seves mans. Se l’apropa a la llegua i el prova.
De sobte l’inunda una gran sensació al cap, com un mal profund, es fica la mà al front i tanca els ulls amb força. Amb un gran ensurt, nota una mà a la seva esquena i fa un gran crit.
- Ei, no t’espantis. Sembles malalt, estàs bé?
L’home, espantat, troba que ha tornat a la realitat. Es mira el rellotge: les 21:56. No pot esperar a córrer cap a casa a buscar el llibre.
Treu les claus amb nerviosisme, gairebé tremolant. Entra a casa i busca per sobre la seva taula. No hi és. Allà on l’havia deixat no hi és. No és possible.
Barcelona, 2025
Han passat 5 anys des que va viure la seva estranya aventura que ningú creu, ni tan sols ell. Ara pensa que tot va ser cosa d'al·lucinacions.
Es troba al sofà de casa seva, s’aixeca per anar a comprar el pa. Obre la porta i allà hi és. Una llimona. Es mira el rellotge. Les 21:55.
Categoria de 13 a 17 anys. Barri Besòs