LA NOIA DE VERDAGUER

ALTI53

Et vaig entreveure quan maldaves per entrar al vagó, ple a vessar, i els meus ulls et van seguir mentre cercaves un racó on mantenir l’equilibri, malgrat els zim-zams de la gent amuntegada. En un rampell vaig guardar el mòbil a la butxaca i em vaig apropar on t’havies arraulit amb la mirada amagada. Vaig quedar embadalit. Tenies unes faccions d’una bellesa esfereïdora, d’aquella bellesa que passa desapercebuda. Mirar-te era com contemplar una caleta amb els pins quasi banyant-se en el mar blau, on el sol s’emmiralla. Mentre admirava aquells ulls ametlla, oberts i intensos i la teva boca decidida, dibuixant un indici, el vagó es va anar buidant i vaig veure un lloc lliure per asseure’s prou a prop, per poder continuar extasiat la contemplació. Un cop assegut vaig veure de resquitllada que al meu costat s’hi asseia el noi pàl·lid de mirada trista. Estava assegut a la punta del seient i estirava el coll per mirar-te. Havia tret una llibreta i un bolígraf de la motxilla. Tenia un bolígraf a la mà i una llibreta sobre les cuixes, oberta per una pàgina en què hi havia un títol en lletres grans i mitja plana escrita. Et va mirar de nou i es va posar a escriure amb delit. No vaig resistir tafanejar el que escrivia, forçant la vista amb discreció cap a la llibreta per veure el que havia escrit. Només vaig poder llegir el títol: Concurs TMB. La noia de Verdaguer.