EL MATEIX TRANSPORT, DUES VISIONS

Lineagroga

 


Et lleves. Estàs cansada. És dilluns i vas anar a dormir tard, massa tard per llevar-te a les set del matí, i penses: “Et fas gran”. Cal anar a la feina. Avui no tens la moto que comparteixes amb el teu marit i hauràs d’anar-hi en transport públic. Ja t’ho prens amb resignació, arribaràs a l’andana on hi haurà molta gent esperant un metro que vindrà ple de gom a gom o, potser no, ple però sense seients lliures, i amb aquella barreja d’olors insuportable. I amb aquests pensaments, entres a la dutxa, obres l’aigua, ensabonada ràpida i surts. Cal assecar-se el cabell i això fa que triguis més. I, a més, has d’anar en metro, i, ja se sap, no arriba a l’hora i en comptes de 3 minuts de freqüència en triga 6, ves a saber per què, però aquesta demora de 3 minuts a tu et suposarà que hauràs de córrer, arribaràs tard i... buf! quina merda el transport públic!


 


Estàs a casa asseguda al menjador. De fet fa mesos que hi estàs, llegint, mirant sèries... immobilitzada. I és que et vas trencar la cama a l’estiu. Si, de viatge, vas fer un salt i una simple caiguda va trencar-te la tíbia i el peroné. Mala fractura.


 


Són les set del matí. Més de cinc mesos sense poder anar a treballar, però avui ja tens l’alta mèdica, t’esperen els companys a la feina i tens ganes d’anar-hi. Finalment ha arribat el dia, així que quan sona el despertador, saltes del llit, amb cura, això sí, i vas ràpida a la dutxa. Surts de casa, aniràs amb transport públic ja que justament avui, no disposes de la moto. Però avui no t’importa. Et ve de gust. Fa tants dies que no hi vas... Arribes a l’andana, t’has creuat amb la persona que l’escombra cada dia perquè la trobis neta. Hi ha gent a l’andana, però no és plena, és evident, hi ha prou espai per a tothom. Les andanes, en realitat, sols s’omplen quan hi ha les tornades d’actuacions musicals de la Mercè o de manifestacions populars, sinó, realment no estan plenes.


 


El marcador lluminós indica que el proper tren arribarà en 4 minuts. Segurament l’anterior ha marxat mentre marcaves el bitllet a la màquina. No has corregut, ni pots, ni realment ho vols. Què són 4 minuts?. T’asseus al banc a esperar, és bona idea que hi hagi bancs, avui, precisament, t’ha anat molt bé poder-hi seure. Observes la gent de l’andana, estudiants de la universitat propera i turistes matiners que van a la platja. Et diverteix veure’ls i fer cabòries sobre les seves destinacions.


 


No te n’adones i de seguida ha arribat el tren. Puges al vagó i, llàstima, no hi ha seients lliures. És igual, tampoc és greu no viatjar asseguda. De sobte, quan estàs decidint on et recolzes, un noi s’ha aixecat en veure el teu bastó, i t’ha deixat lliure el seu seient. T’hi has assegut. Que amable és la gent!


 


Com si res, han passat les quatre estacions que et separen del lloc de treball, ni te n’has adonat, absorta com estàs en els teus veïns de vagó, entretinguda, observant-los, els qui llegeixen un llibre, la portada del qual dissimuladament has tractat d’esbrinar; els qui xerren amb l’amic i que, també, dissimuladament, has escoltat; els qui llegeixen amb ànsia fulls quadriculats amb textos escrits amb tinta blava i que de ben segur repassen l’examen, atès el nerviosisme amb què ho fan; els qui acompanyen els nens a escola, els qui riuen, els qui dormen... els qui ja havien coincidit amb tu en altres ocasions.


 


Has arribat bé a la feina, a temps, t’has entretingut i has sociabilitzat. Et fas una reflexió: “Potser ja és hora d’anar deixant la moto”.