Mercat Nou

Ós Panda Rosa

La mare treu el cap d'esquitllentes des de la porta del balcó. “Has sentit el rodalies com ha pitat?” em llança amb orgull, mentre les darreres paraules emmudeixen dins el guirigall de botzines, xiulets i diligents picades de mans, puntuals a la cita diària del capvespre.


M’afanyo, àgil, a esquivar la butaca de l’avi i la tauleta de vímet per unir-me a la clamor dels balcons, ja rutinària. El brogit eixordador, que ara percebo en completa plenitud, m’eriça com una onada ferotge cada una de les extremitats. Entono, en aquest nou idioma en què les percussions arraconen els mots, el cant a l’esperança compartida i a l’agraïment sentit envers l’exèrcit de bates blanques, i cap a totes aquelles ànimes anònimes que s’estan deixant la pell en aquests temps estranys.


Estrany, com també ho és l’espai immens que s’estén aquí davant. Sentim cegues la germanor veïnal que càlida ens acompanya, malgrat que, calladament, desitjaríem poder intercanviar una mirada coneguda o un somriure còmplice. Tanmateix, tan sols les vies impassibles que enfilen cap a les terres del sud, germanes de la línia vermella del metro, que en aquest tram santsenc abandona la foscor dels túnels. Distingeixo a contrallum algunes figures a l’horitzó del primer bloc que a la llunyania s’alça, però no entreveig més que ombres humanes que, a poc a poc, em van resultant familiars.


Sento presents com mai  aquests camins de ferro, protagonistes de bona part de les imatges d’infantesa que, aquests dies, discorren per la maror indomable de pensaments.


Agafada als vells barrots de la barana, compto despistada els combois que passen direcció Hospital de Bellvitge. Penso en qui els deu conduir, i en quin trajecte deuen fer els seus passatgers. Sobrevolo amb ells el viatge, i aterro a unes travesses de fusta remotes – de fet, ja inexistents i obsoletes a l’avanç del formigó armat – que tremolaven al pas dels vagons i resistien nobles  totes les inclemències, mentre estoiques sostenien els rails que han marcat el barri.


Som gent crescuda en carrers costeruts, de desnivells vençuts a força de rònecs passos sota vies – poc desitjables a certes hores de la nit – i de feixucs esglaons. Ara bé, la modernització urbanística que sortosament ens ha arribat, ha anat desdibuixant tota aquella orografia abrupta per substituir-la per calçades còmodes de llambordes renovades, i per cobrir de jardí transitable el que havien estat vies divisòries. Amb elles, l’estació oberta al cel i l’entramat de ponts subterranis han passat a pertànyer al record col·lectiu.


Precipitant-se també cap a aquesta memòria difosa, les darreres cases baixes s’aferren al terreny, malgrat tenir penjat el cartell que les sentencia. Des d’aquí, intento gravar-les al pensament, juntament amb aquelles dones que ajudaven  l’àvia a aixecar el cotxet quan l’ascensor del metro s’espatllava. L’esperit de lluita i de solidaritat persisteix digne en aquest poble, tot i que l’escenari hagi esdevingut més amable al vianant.


Finalment, encara palpant els barrots, m’assalta el rellotge biològic: el gessamí, que creix penjant de la nova rambla, aviat florirà. L’he enyorat al pas durant tot l’hivern, i ara anhelo deixar-me abraçar per aquella olor que tot ho envaeix. Potser aquest any ja no seré a temps d’assistir al capritxós i fugaç brotar de les seves flors. Sempre em quedaran les violetes que neixen arran de vorera davant de l’estació de Mercat Nou, em dic fermament, i que hi persisteixen fins ben entrat el juny. De ben segur que ens esperaran.