2020 Tornar al llistat

TERESA ENDINS

Cata

Compta les pomes que té damunt de la taula, inclinant el cap i recolzant-lo a l'espatlla mentre apila les fruites. Ara no té l'agilitat que tenia a la botiga. Era una dona voladora, que s'enlairava i aixecava els peus al mateix temps que parlava, trepidant i àvida, amb les clientes. Sabia què volien, cadascuna d'elles. Sabia triar la millor fruita i verdura, ella sempre tenia la flor. Ara, les mans se li despleguen aspres i esquerdades, de pagès, de menjar farinetes, de les nits passades d'humitat glaçada que encara li ressonen als ossos.


Mentre compta les pomes que té damunt de la taula no sent el fred ni la humitat, a l’habitació de la residència hi ha escalfor. Si te la mires bé,  pots veure una ombra que li enllustra mitja cara, tosca i profunda com un llac, de les penes que la vida li ha donat. Té els ulls ben oberts, són dos camins salvatges enmig del bosc i li han marcat sempre el trajecte, recte i turgent, trepitjat amb les cames grosses i fortes. Ella és una muntanya cabalosa de terra, alta i seca, on de vegades  ha brotat herba. Una escletxa l'ha il·luminada al llarg del temps i s'ha agafat a la vida, amb els punys tancats, cremant, com un tronc enmig d’una tempesta de foc.


Compta les pomes, se les mira i es diu que en falten, i torna a comptar-les. Té molta son i es mira absorta el llit que té al costat. Somia a llençar-s'hi de cap i trencar el matalàs, capbussar-se a través dels llençols blancs i nedar fins al seu poble, camp a través. Apartaria les branques dels arbres amb els dits lleugers, arrossegaria la terra amb el ventre, adolorida i gran, es deixaria endur per la ingravidesa de l'aigua que, com un corrent, la duria fins a casa. I allà, entraria xopa, amb l'aigua latent al cor, oblidaria el cansament i llençaria el turment al foc de la sala d'estar. Com un peix gegant, es deixaria caure al balancí, oloraria el núvol de ceba i pa i tornaria a riure, fort, i a cada riure un batec, un ofec i un crit de silenci pel que vindrà.


Compta la fruita de damunt de la taula i pensa que segur que li han robat, alguna d'aquestes que ara s'han inventat que està malalta. I no la volen tocar gaire. Si es veiessin, pensa, semblen mòmies. Tenen la cara tapada amb una mascareta del color de la llet i vesteixen amb una roba que les protegeix de mi, diuen. De mi! Ho tenen clar, jo soc forta com un roure, i mentre ho diu remugant, li cau una gota de resina de l'ull i no se l'eixuga. Prem els llavis i recull les pomes de sobre la taula. Són verdes i lluents, com el primer raig dels ulls de les seves netes. Les nenes vindran tard o d'hora, pensa, i aquesta gent vestida d’astronauta m'hauran de tornar les meves pomes. N'agafa una a l'atzar i la neteja amb la màniga, l'olora i li cau quan sent la porta de l'habitació que s'obre. Una persona amb veu de dona, ulleres de submarinista, la boca tapada i una roba blanca i inflada com una crispeta li diu:


- Teresa, segui al llit que li portem el dinar.


S’acosta amb una plata plena de menjar, li posa damunt d'una tauleta auxiliar que té al costat del llit.


 – Ja vindrem més tard, d’acord? Com es troba?


– Em falten pomes- diu ella.


–Com? Quines pomes, Teresa? Vinga, dini, prengui's les pastilles i descansi una mica, li deixo la tele encesa.


 Quan es tanca la porta i es torna a quedar sola, es mira la safata plena de menjar. De postres hi ha poma. Una de verda i lluent.