Balls (2.0)

Set.

 


L’Egor era un ballarí jove i impetuós quan vivia a la ciutat. Les seves cames eren robustes, treballades en duríssimes sessions de gimnàs, el seu tors estava perfectament esculpit i tenia la confiança pròpia de qui no havia sofert mai cap lesió important. Se sentia imponent i, de fet, ho era. El seu físic privilegiat, la blava intensitat de la seva mirada, o la contundència rossa de la seva cabellera feien que no tingués competència entre el gènere masculí. La Jules, en canvi, era tímida, una noia silenciosa i discreta que s’amagava sempre darrera del seu serrell rinxolat i que no gosava dirigir la paraula a cap desconegut. Era, també, la persona que posseïa el somriure més pur i bell que hom pogués imaginar.


 


La Jules no havia fet servir mai aquella línia de metro. Sempre viatjava en autobús perquè se sentia més segura veient passar la ciutat a l’altre costat de la finestra, desapareixent del món, sent una més entre tots els milers de ciutadans que l’envoltaven, observant i callant. També l'Egor va pujar per primera vegada al vagó de la línia 2 aquella tarda. I, és clar, per primera vegada es van creuar aquella contundent mirada blava amb l’esguard fonedís i nerviós de la Jules. I, com que això és una història d’amor, ella va sentir una fiblada al pit que va fer que les seves cames tremolessin mentre ell, orgullós, va inflar-se, va tensar els músculs i va somriure, satisfet, convençut que acabava de canviar la vida de la noia que estava mirant-lo des de l’altre cantó del vagó.


Va fer dues passes. L’Egor es va apropar lentament, amb elegància, ballant més que caminant, flotant més que desplaçant-se. Va arquejar els braços i va aixecar la barbeta proposant-se com un candidat ideal per aparellar-se i perpetuar l’espècie. La Jules, que lluitava per mantenir l’equilibri, va carregar-se de valentia, una valentia que no sabia que tenia, i va dibuixar un somriure preciós en el seu rostre. Tan bell, tan pur, tan meravellós, que les persones que els acompanyaven en el vagó van deixar de respirar. El món es va aturar. La llum va fer-se més tènue, la fressa va desaparèixer i, enmig d’aquell pausat silenci, la Jules es va convertir en la princesa del subsòl, els viatgers es van agenollar al seu pas, fent-li reverències, no gosant contemplar directament el màgic somriure d’aquell ésser fabulós.


L'Egor es va aturar. Va sospirar mentre tancava els ulls i va besar la mà de la donzella que, en la seva innocent puresa, va sostenir aquell somriure només durant un parell de segons més. Després, inquieta per tot el que l’envoltava, va recular, va tornar-se a amagar darrera el seu serrell i va desdibuixar aquell somriure encisador, convertint-lo en un gest inquiet i fugitiu. I el soroll va començar, i la gent va tornar a mirar endavant, i el ballarí es va desencisar, i van arribar a Passeig de Gràcia, i ella va assumir que era la seva estació.


 


Va baixar, va sospirar, ell continuava el seu camí i els seus súbdits havien deixat de prestar-li atenció. La Jules, satisfeta, va pujar les escales cap al cel.

T'ha agradat? Pots compartir-lo!