ELOGI DE TRES ESTACIONS

Benoît

MERCAT NOU


El metro es dessoterra. Lliscant com una gran serp sota el verd dels arbres, entre els dits de les heures, s’allibera per uns instants de la foscor de fluorescents de la ciutat que pinta les finestres de negre. Treu el musell a l’estació que és com un glop de calma, un respir de formes clares, i rep la dolça ferida de la llum del sol tamisada pels núvols, de la blanca claror d’un etern dissabte al matí que s’escola pels grans triangles de les vidrieres.


 


LICEU


El comboi s’atura a mitja Rambla. Darrere les finestres, les fulles cauen en un ballet primaveral sobre els caps dels passatgers que esperen als bancs d’un jardí urbà sense arbres. Fent honor al color de la cinta verda que baixa fins a Drassanes, de les branques es despengen les fulles en una pluja de tardor a la primavera. Una Rambla subterrània de plataners sense tronc rivalitza amb l’espina dorsal de Ciutat Vella, i és de dia el que de nit hi ha sota les estrelles a l’avinguda il·luminada de l’òpera.


 


CATALUNYA


Sota la gran rosa dels vents que és el cor de Barcelona, punt d’unió de les artèries que vessen gent, els amplis vestíbuls conformen una segona plaça i un segon cor, un altre ventricle del mateix òrgan on parrupegen els coloms, reclamant molles. Entre els arcs i les voltes, les andanes recobertes de maons són parada obligatòria en què el vagó s’oxigena i renova la sang. Els retrunys dels combois són els batecs de l’òrgan gegantí que bombeja vida cap a un entramat de vies que recorre la ciutat com les venes blavoses de la mà.