El trombonista
En Pi esperava l'autobús número dinou al costat de casa. Des de la parada podia veure el seu veí Marcel, apostat al balcó amb el seu trombó i la seva inseparable jaqueta de punt morada. Començava el recital sempre amb el "Bon dia" dels Pets. Aquell dia seguiria amb el "Que tinguem sort" d'en Llach i el famós "Despacito". Un repertori d'aquells que algú catalogaria com a eclèctic. Cada dia, mitja hora de música gratuïta que gent de tota mena aplaudia des de casa seva.
En el seu trajecte dins l'autobús, que ja baixava amb gran inclinació des de la Teixonera cap al barri d'Horta, comprovava que tant ell mateix com els seus companys de viatge ocupaven els seients cada vegada amb més confiança, deixant enrere la rigidesa dels primers dies, però sempre equipats amb diferents tipus de mascareta. A través del vidre veia senyorials cases del Passeig Maragall i edificis alts que els feien ombra, un gos blanc a una terrassa, una noia fent gimnàs i el senyor Marcel traient notes del trombó des d'un terrat. Tan bon punt el semàfor va canviar a verd, l'autobús va arrencar de nou i en Pi es va apercebre de la impossibilitat que el trombonista s'hagués desplaçat fins allà més ràpid que el vehicle, encara més duent l'instrument. Estava clar que s'havia equivocat en la percepció.
En arribar a l'oficina es va desprendre de la mascareta i va fer un cafè fent petar la xerrada amb alguns companys i companyes de feina – potser, és cert, sense mantenir la distància prudencial – i en acabat, a redactar informes. Agraïa la rutina després de tants dies enclaustrat al seu pis de quaranta metres quadrats d'una habitació, bufó, ideal parelles molt ben avingudes.
Després de dues hores fent voltes a les condicions contractuals d'Embotits i Cebes Plof S.L., es va dirigir cap al despatx del seu immediat superior. Fets quatre ràpids copets al marc d'alumini, va obrir. Quan va entendre el que els seus ulls estaven veient, va fer un lent pas enrere a la vegada que tancava novament la porta. Amb pas lleuger va tornar al seu despatx, a on es va quedar quiet i en silenci fins a l'hora de sortir.
Va decidir fer una passejada i tornar a casa en metro. Per refrescar la ment, per intentar oblidar que dins d'aquell despatx havia vist al seu veí Marcel llegint unes partitures i evidentment, amb el seu trombó llampant al costat. Mai no l'havia vist tan de prop, però era ell, no n'hi havia cap mena de dubte. Si fins i tot li havia semblat sentir unes notes musicals en sortir de l'edifici.
Mascareta ben posada i respiració continguda, encara que es respirés millor que mai dins d'un vagó de metro mig buit. A l'estació de Verdaguer, quan un músic va pujar al vagó contigu, ja ni li va sorprendre començar a sentir les ensordidores notes. La jaqueta morada destacava sobre els vestits més estiuencs de la resta de passatgers. En Marcel, corpulent i concentrat, va acabar la cançó i va baixar del tren a la següent parada. La gent somreia alleujada i en Pi suava espantat.
Va arribar a casa, va tancar finestres, portes i persianes - no volia veure ni sentir res més - i es va ficar al llit després d'empassar-se sense respirar, com si tingués singlots, dos gots de whisky sense gel.
L'endemà va sonar el despertador a dos quarts i mig de nou. En Pi es va aixecar, es va dutxar, es va vestir i, abans de sortir al balcó, es va posar la seva jaqueta morada de punt i va agafar el trombó. Pocs minuts després, acabada la metamorfosi, mig barri es despertava amb el "Bon dia" dels Pets.