Línia Blava

Hermi2020

  De seguida vaig entendre perquè al vagó tothom em mirava. Va ser quan vaig clicar la icona de girar imatge des de la pantalla del mòbil. Reconec que soc poc fotogènica, però no fins al punt de no reconèixer la meva pròpia cara. Ara comprenia per què la gent em guaitava amb els ulls esbatanats. Eren les meves faccions, sí, però tenyides de color blau elèctric. I  els meus cabells, que jo recordava castanys foscos, s’havien tornat de color panotxa. Vaig remenar nerviosa la bossa fins a extreure el mirallet del necesser. I la imatge que el mirall em va retornar era el d’una cara esglaiada. I blava. Molt blava.


  No m’havia adonat de l’atracció que provocava perquè estava capficada amb la discussió que acabava de tenir amb el Sergi. Bé, més aviat en la ruptura que acabàvem de segellar: ell amb el cop de porta i jo amb el meu "No tornis més". Va ser el punt i final al paràgraf que li acabava d’escopir uns minuts abans: "No hi ha manera que m’entenguis, i no em diguis que hi poses prou voluntat. Sembla que vinguem de mons diferents."


  Una senyora gran es va aixecar amb molta dificultat: "Jove, segui, que fa mala cara, i tranquil·la, jo ja baixo a la següent parada." I vaig seure. Jo, que encara que anés carregada de bosses sempre era la que s’aixecava davant d’una persona gran, vaig acceptar el seient que m’oferia, atordida i a un pas del desmai. Al meu davant tenia dos nois amb pinta d’aspirants a estrelles del rap efímeres, endropits i amb les cames ben espatarrades. Els seus cossos es movien sincronitzats al ritme de la música infernal que escopien els seus cascos, enormes, i que m’arribava també a mi, i diria que a mig vagó. Vaig tenir la sensació que eren els únics que em miraven sense immutar-se, però de sobte, el que semblava més jove em va suggerir que, si volia passar al vagó del davant, em sentiria més còmoda. Vaig simular que no el sentia i que estava molt enfeinada enviant un missatge de WhatsApp, quan en realitat ni tan sols veia el mòbil.


    M’adonava, cada cop més nerviosa, que ens acostàvem a Diagonal. Hi entraria una allau humana i jo no podria fer res per evitar-ho. No duia ni un trist mocador per tapar-me els cabells ni la cara, perquè era un dia molt calorós. I, tal i com em temia, va entrar una munió de gent al vagó que també van clavar els seus ulls en mi, com si m’envoltés un imant poderós, hipnòtic, que deixés a tothom paralitzat. Un dels qui s’havien quedat clavats observant-me, un home de mitjana edat molt elegant, es va ajupir i, molt amable, em va xiuxiuejar que si volia traslladar-me a l’altre vagó, tenia la certesa que em trobaria més relaxada.


    Ho vaig fer a l’estació d’Hospital Clínic. El vagó del davant anava menys ple. S’hi podia seure sense problemes. Ningú guaitava a ningú. Les persones mantenien un escrupolós silenci i, amb els ulls clucs, repenjaven els caps als vidres de les finestres, o als respatllers dels seients. Jo també vaig haver de tancar els ulls, ferits pel resplendor que emetia el blau elèctric que reverberava des de totes les cares cap a les parets del vagó. Sort que el to panotxa dels cabells dels passatgers feia més suau l’impacte i n’atenuava la vivesa.


  Em va semblar entreveure el Sergi, a través de les portes que separaven els dos vagons, i també que em mirava no amb perplexitat sinó amb posat seriós. Vaig intentar somriure per a mi mateixa, però crec que només em va sortir un rictus. Ho veus, Sergi, com som de galàxies diferents?