Traçades
Badal, línia blava. Sento el soroll de les portes tancant-se mentre baixo les escales, però avui em sento massa exhausta per córrer i em rendeixo sense dubtar gaire. Tres minuts per al següent metro direcció Vall d’Hebron. Un cop dins, m’assec al primer seient que veig lliure com si em desmuntés a trossos. Faig una petita pausa i recol·loco les meves pertinences de manera que no envaeixin l’espai dels altres passatgers. Trec la meva llibreta personal de la motxilla i agafo un bolígraf, amb intencions de desfer el nus de la gola que duc des que m’he llevat aquest matí. Perdó. Gràcies. T’estimo. Però necessito escoltar-me. Crec que no és el meu moment. Vull volar.
Aixeco el bolígraf del paper i m’adono que rere les ulleres tinc uns ulls humits que aviat em delataran, i percebo també l’interès de la dona que tinc al meu costat envers el que acabo d’escriure. Tanco la llibreta enèrgicament i miro d’eixugar-me els ulls amb discreció, col·locant les puntes dels meus dits índexs sobre els lacrimals. La meva imatge es reflecteix al vidre com un mirall, fet que aprofito per assegurar-me que, malgrat el meu estat intern, mostro un aspecte acceptable. Una mica més enllà veig un noi amb un bloc de dibuix entre les mans que mou el cap contínuament, fent petits però bruscos gestos. Sembla que està molt concentrat reproduint allò que veu, però amb la mateixa determinació amb què retrata un passatger, enceta un nou full i desvia l’atenció cap a un altre punt. Destina uns minuts al seu objectiu fins que en troba un de nou. Tria passatgers que estan relativament a prop meu, així que decideixo imitar el seu moviment de cap tot alternant la meva atenció cap a ell i el nou escollit. Momentàniament, creuem mirades i intento esbossar un somriure lleu però suficientment perceptible perquè s’adoni que soc conscient del que està fent. Continua amb el seu estudiat procediment i decideixo canviar d’estratègia per captar la seva atenció. Relaxo el cos i fixo la mirada en els llums vermells que assenyalen les parades anteriors. El miro de reüll per veure si he aconseguit ser el seu nou propòsit, però està dibuixant la noia que seu just al meu costat. Calent. Redirigeixo la meva mirada a l’indicador de parades i em centro a resultar un objecte atractiu, una imatge que pugui inspirar alguna cosa. Repeteixo l’operació i sí, per fi m’ha escollit. Reprenc el meu posat immediatament, intentant desprendre la màxima naturalitat possible. Durant uns instants em sento, d’alguna manera, admirada, i això m’allunya subtilment de la tristor amb què fa una estona escrivia paraules.
Quan torno a mirar-lo, ja no em retrata a mi. Per un moment m’agradaria poder-li preguntar com m’ha dibuixat, com se’m veu o què desprenc. Abans que això pugui passar, en el suposat cas que em decidís a fer-ho, el dibuixant tanca el bloc de la mateixa manera que jo he tancat abans la llibreta i abandona el vagó a la parada Sagrada Família. I així em quedo, amb la incertesa d’unes traçades que imagino familiars. I mentre aquesta incertesa creix, parada a parada, ho fa també la meva convicció respecte al que he plasmat sobre el meu full en blanc. Vull no saber. Desitjo no poder assegurar on seré el dia de demà, ni amb qui. Vull poder improvisar, decidir, corregir. Vull conèixer, descobrir, connectar. Vull poder canviar els meus objectius una vegada i una altra, si em plau, com el dibuixant. Vull ser dibuixada per ulls nous i dibuixar nous paisatges que els meus no hagin vist abans.