Young adults
-Et semblarà increïble -em va dir-, però he fet una cosa que m’ha canviat la manera de veure la vida.
Aquestes van ser les primeres paraules que em va dir la Laia quan ens vam veure al nostre punt de trobada habitual. Des de feia anys que ens trobàvem al mateix lloc: al bell mig de la plaça Catalunya. Ja havíem perdut el costum d’acordar on ens podíem trobar. Simplement decidíem la millor hora. Havent complert els quaranta-tres, ens sentíem definides, molt al nostre pesar, com el que avui en dia es defineix com “Young adults”: adultes somiatruites que viuen una adolescència prolongada. Abans de la pandèmia i, immediatament després de saludar-nos, sempre ens fèiem una abraçada tendra i caminàvem relaxadament pel carrer Pelai, esquivant i vianants amb paquets i bosses de roba, revelant les nostres històries com si fóssim dues adolescents. Ara la situació era ben diferent i no sabíem què explicar-nos per posar-nos al dia.
- Fa uns dies vaig decidir fer-me donant de sang per ajudar les persones que en poden necessitar -em va dir.
-Quina bona idea, Laia. Jo no puc fer-ho, la por de les agulles em supera. És irracional -li vaig dir.
-Jo també tenia aquesta mania, com tu, Vinyet. Vaig demanar cita, vaig agafar el metro convençuda que podia superar-ho, vaig baixar a Guinardó-Hospital de Sant Pau i, mentre caminava pel carrer Sant Quintí, tenia la sensació que, no només estava a punt de superar una de les meves pors.
-Sí que et va anar bé. Me n’alegro. Així que no et va fer mal? -li vaig preguntar.
-Sí, en realitat, només un instant, però deixa’m que t’expliqui. Després de passar els mesos en confinament, sentia que havia de fer-ho. En el moment que estava estirada, quan em van punxar, no vaig mirar, vaig agafar aire. Després vaig aguantar el temps que triga en fer-se la donació, que és una mica més de cinc minuts, pensant que estava renovant el meu esperit. La sensació que vaig tenir després era de llibertat, d’haver superat un obstacle, que tot aniria bé perquè fent coses bones, es fa una crida al destí. Em va encoratjar a veure el final de la pandèmia.
-Anem a seure una estona a un banc -li vaig dir.
Vam entrar al pati interior de la Facultat de Filologia de la UB i vam estar una bona estona xerrant i explicant-nos coses trivials, dels petits moments sense importància que ens uneixen.
Em vaig sentir molt orgullosa de la meva amiga. En aixecar-nos del banc, ens vam posar en marxa per anar a les galeries Maldà, per tafanejar a les botigues, o potser encara podríem arribar a alguna sessió de cinema. Ens vam acomiadar fins a una nova cita. Aquella tarda havia estat nostra i, entre rialles, va dur pau als nostres esperits.