La neta favorita
L’Esteve insistí a la filla que l’ajudés a desmuntar el pis de l’avi Ramon, vidu, mort amb demència senil el dia del seu 90è aniversari i del seu sant, el 7 de gener. Expirà amb la precisió que caracteritzava l’home meticulós que fou.
- “Sempre vas ser la seva neta favorita. La mimada”.
Hi havia un deix de dolor -enveja?- en l’Esteve. Pare i fill estaven distanciats. La Muntsa no n’havia tret l’entrellat.
Ella era una estudiant de La Massana de 19 anys. Divertida i ocurrent, solia ser l’ànima de les festes. Bruna i més aviat bufona, comptava amb un enginy esmolat.
A la Muntsa li dolia buidar el pis de Còrsega, prop de la Sagrada Família, tan ple de records. Cada setmana agafava la línia 5 del metro per a visitar el iaio. S’entenien amb somriures des que era petita. Havien compartit garbuixos i dissenys.
S’entretenia amb les caixes curulles de paperassa. Fins que aparegué EL feix. Desenes de cartes d’una tal Désirée Heredia de Perpinyà. I ella, la neta preferida no en sabia res? La majoria era de mitjans dels ’50. L’última, de 1967.
Ramon Sabartich s’havia exiliat el 1947 després del mal tràngol de la Jefatura de Policia de Via Laietana, amb tot just 20 anys. Provenia d’una nissaga petitburgesa, procliu a la Lliga Regionalista. Ell era més arrauxat. D’adolescent, amb uns amics s’afiliaren a la ja il·legalitzada Esquerra Republicana. Molts dies ni dormia a casa. Fins que, arran d’una delació, el detingueren i torturaren. Tanmateix, fou alliberat aviat perquè als repressors el xicot els semblà novell. La família, espantada, l’envià a Perpinyà, d’on tornà 5 anys més tard, havent après l’ofici de joier. D’aleshores ençà només es permeté ser lliure quan treballava l’or. Els seus fills ja naixerien rendits.
La Muntsa localitzà i trucà a la Sra. Heredia, una anciana encara més gran que l’avi però amb el cap clar. Se li emocionà en tenir notícies del Ramon i, alhora assabentar-se del seu recent traspàs. La noia necessitava conèixer-la.
Désirée havia estat una rebel també. S’enfrontà a uns progenitors que li exigien casar-se amb algú gitano, com ells. Amb en Ramon s’estimaren molt, tot i que, al capdavall, ell s’enyorava de Barcelona. Ella de cap manera volia tornar a viure sota un règim feixista. Després, el separà allò que es diu, la vida.
Una tarda plujosa d’abril, la Muntsa es presentà a un pis al barri de Sant Jaume. Una jove li obrí de seguida. Ja l’esperaven. Desirée la rebé amb el somrís càlid i fràgil que ja li coneixia per telèfon.
—“Filla meva, quin goig! Et veig i m’imagino que hauries pogut ser neta meva, si el teu avi no m’hagués abandonat” -. Començava forta —.“És igual. En tinc d’altres. Ara escolta’m bé, que em canso ràpid. Guardo coses que va deixar el meu estimat Ramon, provisionalment”. Pronuncià aquest últim mot amb afectació. Tot seguit feu un senyal a la seva neta real, que acostà uns arxivadors. “Confiava que un dia tornaria a buscar-ho. Has vingut tu”.
Es tractava de documents clandestins de l’Esquerra Republicana dels anys ’40: octavetes, esborranys varis i llistes amb noms de militants. Sabartich figurava sovint com a autor d’informes i propostes. Hi havia també una insígnia.
La Muntsa comprengué que en Ramon havia estat un heroi anònim, silenciós i desencisat. Decidí de conservar el llegat de l’avi i recollir el seu relleu polític. De cop i volta havia pres consciència que duia a dins moltes generacions de derrotes, i una possibilitat de victòria. De llibertat.
FI