A trenc d'alba
Asseguda i en moviment, veient passar els llums de la ciutat que encara la il·luminen, el tramvia sembla que dubti del destí, s'ondula sobre les vies. És encara d'hora, molt d'hora, al vagó tothom està en silenci, només se sent una lleugera remor de veus que es posen al dia, la resta té la mirada perduda a la pantalla del mòbil o lluita perquè no se li tanquin els ulls. De sobte una veu femenina ens avisa que estem arribant a Fòrum, baixen els primers passatgers i entra un aire fred per la porta, potser hauria d'acomodar-me més lluny de la porta, més arrecerada i on acaben de quedar lliures seients... El tram ha fet acte d'arrencar, però s'ha tornat a aturar entre dues parades. M'agrada imaginar-me'l com deixa passar amb condescendència un altre vehicle amb més presses. Trobo a faltar anar acompanyada per algú conegut, poder veure una mirada amiga i qui sap, poder tancar els ulls i estar segura que m'avisaran per obrir-los quan toqui... La pròxima parada "Glòries", la majoria es prepara i jo canvio de seient, encara no és el meu torn... Acabo les últimes línies d'aquest text perquè he arribat a la meva parada... Comencem la jornada, bon dia, matiners!