La incertesa

Blau

Estic esperant l'autobús a la Plaça Gal·la Placídia, asseguda en el banc groc de la parada amb un bon llibre. Avui és 22 d'abril i a l'aire ja es respira la flaire dels dracs, de les princeses i dels cavallers. Estic endinsada en els meus pensaments amb el llibre obert, i de sobte el meu punt de llibre del Sant Jordi passat surt volant, empès per una brisa urbana. El miro amb recança, ja que se'n va vorera enllà en direcció contrària al bus V15, que ja s'apropa a la meva parada. He de prendre una decisió: sortir darrere del punt de llibre o assumir la pèrdua i pujar al bus, ja que si el deixo passar arribaré tard  a la classe de violí. Mai no han estat el meu fort les decisions, i menys amb presses, però tampoc les pèrdues. Per una banda, seria la tercera vegada aquest mes que faig tard a violí, però per una altra banda el punt de llibre me'l va signar una autora que m'agrada molt. Què fas, Ginesta, què fas?.... t'has de decidir en cinc segons, cinc... quatre... tres... dos... i apareix el meu salvador, de sobte un noi ben plantat apareix davant meu amb el meu punt de llibre a la mà i em diu: puges? ... jo, encara colpida pel que acaba de succeir, emeto un sí tímid i pujo al bus sense poder treure els ulls de sobre d'en...-disculpa, tu ets?.... -emeten els meus llavis. -Jordi.... diu el meu àngel salvador , i és clar, aquí ja no puc més i esclato a riure: -Sí, és clar, Jordi, i agafes l'autobús perquè has perdut el cavall, oi?... no sembla que li faci gaire gràcia el meu comentari i veig que comença a fer passes enrere amb un mirada de : -Per què no puc conèixer mai persones una mica normals? Sempre em toquen les grillades!...


Em disculpo automàticament, però penso que en Jordi no creu en la sinceritat de les meves paraules, tot i així s'hi esforça i fa un intent de canviar de tema i em diu: - Toques el violí, noia misteriosa? ... acompanyat d'un somriure que dissipa totes les meves pors i em fa sentir que el conec , que ens coneixem i que si no és així ja trigo a conèixer-lo. I li dic: -Ginesta, soc la Ginesta i sí, toco el violí, Jordi..... bé ja començo a semblar una persona normal...això sí, és un resposta apropiada, anem bé...a partir d'aquí la conversa flueix i ja gairebé hem arribat a la Via Laietana. Quan veig que s'acosta la meva parada començo a acomiadar-me amb la incertesa de no saber si ens tornarem a veure, però en Jordi se m'acosta, em fa un petó dolç a la galta i al mateix temps que diposita el punt de llibre dins de les pàgines del meu llibre em diu: -Fins aviat, Ginesta... i aquelles paraules sonen en el meu cap com la millor promesa mai feta, i sé del cert que ens tornarem a veure i un somriure es dibuixa als meus llavis.