Llavis, petons i etcètera.

Perversió arquitectònica

La primera vegada que la Diana i jo ens vam besar va ser amb una excusa. Li vaig demanar que s'abaixés la mascareta, que volia veure el pintallavis que duia. Sabia que en duia. L'havia sentida parlar, m'interessava el que deia, com parlava, com era, els seus ulls. Sabia que m'agradava sense necessitat de veure-li la boca, però volia acabar el trencaclosques, sentir les últimes notes de la seva melodia. Se la va apartar amb delicadesa. Els seus llavis eren preciosos, com de vellut. Va somriure i li vaig veure un pírcing entre el llavi superior i les dents. La seva veu sonava diferent. La seva boca era una caixa de cireres a l'estiu. Tenia ganes de viure-hi dins, innocent, entre les seves paraules. Quan em vaig abaixar la mascareta per acostar-hi els llavis, vaig notar una sensació enorme de nuesa. Com si acabés de fer un striptease local. Què estrany que em resultés sensual mostrar una part del meu cos que sempre havia dut a la vista... Què estrany que fos tan íntim aquest gest...


Va ser aleshores quan vaig començar a pensar en tots aquells llavis, llengües, dents, nassos, bigotis, barbes, mocs, baves, galtes, barbetes i pigues de desconeguts que no havia valorat durant la meva vida. Rient en festes i programes de televisió, tossint a les sales d'espera, vocalitzant des de lluny, cantant als concerts (i els meus amics al terrat de casa), besant fills i amants, somrient als bars, als cambrers; gemegant en llits i en records, esternudant a missa, llepant gelats, bufant espelmes, borratxos. Els dies de regalar petons pels bars, festes a la platja, portals, garitos de música, entre cúmbies, i glops de cervesa ja només són records distorsionats, perduts. D'un blau grisós.


No he pogut deixar de donar-hi voltes: i si només vaig besar la Diana per la nostàlgia dels petons, de veure llavis? De notar llavis. De tastar saliva. De notar el tacte del seu nas contra el meu. Quin desig tan vulgar per la meva jo del 2019, però què sincer i salvatge resulta ara…!


En un acte de falsa pornografia, viatjant en metro cap a Fontana, veient tota aquesta gent anònima amb la meitat del rostre cobert asseguda als seients, agafada a les baranes o amb l'esquena recolzada a la paret del vehicle; ara, penso en com deuen ser els seus llavis, si porten arracades al nas, si tenen les dents rectes, els falten algunes peces o si tenen pèl a la cara. M'imagino com són sense esperar saber-ho mai. Com un joc. Un erotisme innocent. Tinc ganes de veure'ls les boques, de veure llavis molsuts. I prims. Vermells. Boques fent el playback d'una cançó que sona dins les seves orelles. I bigotis. Bigotis llargs o curts, rossos, morens. Tinc ganes de veure somriures. Que em dediquin somriures. Veure que la gent ho fa pel que té al seu voltant o pel que recorda. O per l'ambient. Per l'olor del carrer a la primavera.


Baixo del metro. Pujo les escales i, quan surto, la veig allà fora, d'esquena a la porta, prop del banc llarg, entre la gent, entre els primers acords de "Flor de primavera". M'imagino que es gira, trapella, tot abaixant-se la mascareta per enviar-me un petó. I que tot es torna vermell. Càlid. Suau. Somric sense que ningú pugui saber-ho.

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!