Pluja de paraules

Boira

Vestida amb el pijama d’una sola peça, bastant despentinada i amb alguna lleganya que es bressolava entre les meves pestanyes, m’he assegut al damunt del coixí, amb les cames ben creuades, i amb els braços he obert la finestra del costat del capçal del llit, m’he donat impuls, amb energia, fins a fer-me un lloc al telefèric, i he començat a sobrevolar la ciutat.


El sol, tan matiner, m’ha picat l’ullet. Els núvols m’han regalat petons dolços. I la brisa que bufava m’ha pessigollejat el cos perquè cada una de les parts que el conformen s’anés impregnant del nou dia que encetàvem. De cop m’he sentit més àgil, més lleugera, més jo que mai.


En qüestió de minuts he arribat a un indret gairebé màgic. Del color de la neu, de l’escuma del cafè, de la nata dels pastissets del diumenge. Hi feia una olor de menta, d’espígol i de canyella a parts igual, ben mesclades, ben integrades, i a la boca m’hi ha quedat el regust de les estones plàcides i felices.


Quan he començat a tocar aquell espai, amb la delicadesa que es mereixia, m’he estremit: era una esplanada immensa, a tocar del cel, coberta de cotó. Era impossible veure-hi i notar-hi res més que la suavitat d’aquesta fibra. En un atac de gosadia, he decidit baixar del telefèric i m’he llançat al mar de blancor i de candidesa que m’envoltava. M’ha agafat amb la mateixa tendresa i fermesa que els braços d’una mare, i en rebolcar-m’hi per impregnar-me bé d’aquelles sensacions m’he adonat que la meva sorpresa anava més enllà.


Entre les boles de cotó hi havia paraules. I eren vives, esperant a ser dites, a ser escoltades, a ser compartides. Les he començat a desenganxar del teixit amb molta cura, per no malmetre’n cap, i me les he guardat a les butxaques, a l’interior dels mitjons, a darrere de les orelles, entre els embulls dels cabells...


Ben carregada de les més boniques que he estat capaç de trobar, he marxat d’aquell petit paradís amb la intenció de posar-me mans a l’obra, i des de les altures he anat escampant els mots arreplegats. Era com una pluja d’estels, o de flors, i la gent que hi havia als carrers, caminant, de camí al metro, esperant a les parades d’autobús o fent via a dins de qualsevol vehicle s’ho mirava amb estupefacció. Per un moment s’havien esborrat les presses, i les cares tristes i de pomes agres, i els ulls enganxats a les pantalles, i els gestos malcarats, i els esbufecs de ràbia i d’incomprensió.


Les lletres queien arreu i tothom les collia i se les feia seves. Per a la filla que avui complia deu anys. Per al noi amb qui feia dies que s’encreuava mirades a l’andana. Per a la iaia que vivia a la residència, ara que les visites s’havien tornat una mica més flexibles. Per a la companya de feina a qui la vida li havia donat un sotrac massa fort últimament. Per al desconegut que llegia un llibre al parc del davant de l’escola. Per al cambrer que feia els entrepans més especials del barri. Per a la dona que donava menjar als coloms i que assegurava que abans les coses eren millors.


Buida de paraules però plena de satisfacció he tornat a casa, m’he vestit, m’he pentinat, he tancat la finestra i he sortit per la porta. Mentre ho feia, m’he notat una protuberància a l’ull. Ja no quedava cap rastre de les lleganyes, però hi havia un “gràcies” que pampalluguejava com un estel, que feina una olor agradable de gessamí i que era suau com el mateix cotó.


 

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!