L'anonimat del trajecte

Cledujour

Viatges i transports. Metros i autobusos. Anar i venir.


Assaborir un cafè esperant  que marxi el tren, sentint sobre la pell vestigis dels petons i les carícies d’una tarda que t’ha agafat desprevinguda. Seure nerviosa a l’autobús que et condueix al teu primer dia de feina; mirar cada dos per tres el rellotge i maleir el trànsit que et té retinguda. Faré tard? Divisar entre les portes del tren en tancar-se un rostre conegut i pensar que potser, anys enrere, n’havies estat enamorada. Nostàlgia del que podries haver sentit i no vas permetre. Principis i finals. Cicles i etapes.


Esperar. Esperar. Esperar.


Aixecar la mà per aturar un autobús i fer-li entendre al taxista que condueix davant que aquell senyal no l’al·ludeix. Pujar i baixar. Deixar sortir abans d’entrar. Trobar un espai per aguantar-te, mil·limetrant cada moviment que fa la mà per tal de respectar els espais vitals. Bandes sonores que conviuen en silenci. Ballar subtilment al ritme de la teva música, taral·lejar la cançó que et té en bucle i tenir la sensació que els altres passatgers es mouen al seu compàs, com si d’un musical es tractés. Navegar entre les pàgines d’un llibre, haver de córrer per no passar-te la parada i perdre, conseqüentment, el punt. Música i literatura, les eternes companyes de viatge.


Lliscar pel vagó del metro i adonar-te que dues persones estan llegint el mateix llibre, “Tokio Blues” de Murakami, a escassos dos metres de distància; sembla que no en són conscients, però a tu no et pot semblar un fet aleatori. “Si no quieres acabar en un manicomio, abre tu corazón y abandónate al curso natural de la vida”, deia l’escriptor. Perdre la noció del temps parlant (i parlant, i parlant) amb la responsable de la botiga de llibres solidaris de la Sagrera.


Recorreguts, direccions i destins. Propera parada…


Transeünts que transiten la teva vida en breus lapses de temps i espai. Distàncies que s’escurcen entre desconeguts; respiracions que es sincronitzen per la proximitat dels cossos, braços que es freguen, mirades que es descobreixen i ràpidament s’esquiven. Somriures còmplices, converses travessades i la inevitabilitat d’escoltar aquelles que et són alienes.


Imaginar, somniar i suposar.


Deixar-te endur i dibuixar infinites hipòtesis sobre totes aquelles vides i realitats que es troben amb la teva en cada un dels teus trajectes. Turistes que venen i altres que se’n van. Parelles que s’abracen i d’altres que s’ignoren. Principis i finals. Expectatives i records. Els que tornen de festa, endormiscats i recolzats els uns sobre els altres (alguns arribaran al final de la línia), es creuen amb els que despunten el dia i arrenquen una nova jornada laboral, vencent la son i lliurant-se de les últimes lleganyes. A vegades, simplement dormir o desconnectar; gaudir de l’atemporalitat i entregar-se a l’anonimat entre la multitud que es desplaça, amunt i avall. El trajecte com una pausa; una meditació regalada entre les corredisses que  ofeguen el nostre dia a dia.

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!