Ve baixa vint-i-cinc

Catenària

La feina em porta al poliesportiu d´Horta i el bus m´anirà perfecte. Pujo al ve baixa vint-i-cinc,Nova Icària-Horta. M´assec i em poso a llegir. No em concentro, sento la mirada insistent d’un jove atractiu assegut davant meu. De sobte em   diu:                                                                                                      -Tu ets la Marina Martí, oi?                                                                                    -Sí, sí que ho sóc! I tu qui ets?- intento no perdre la calma.                                                      


-Tu em vas ensenyar a nedar quan era petit.                                                        -…??                                                                                                                         -Em feia molta por l´aigua i tu vas fer que la perdés. És tan important nedar bé! Ara faig windsurf, m´encanta el mar…Em dic Eduard.


Mentre l´escolto em ve a la ment la seva imatge de petit, rodonet i poruc, els seus ullets vius, la por a l'aigua.


-Sí…ara et recordo! Com m’has reconegut?                                                                                                 


Em respon que no he canviat gaire. Jo li dic que això no és cert ,però que gràcies, alhora que també el recordo més gran, amb catorze o quinze anys i encara venint a classe de natació, el seu caràcter ja enterbolit, els seus contactes amb la droga i l’alcohol, les males companyies, els problemes. Però tot això no li ho dic.


M’explica que té 28 anys, que la jardineria li va salvar la vida. Al principi era un taller de rehabilitació d’addiccions i després, quan se’n va sortir, s’hi va dedicar.                                          


-Sí, alguna cosa en sabia, d’aquesta etapa teva- dic, intentant no mostrar-me afectada.    


-Estic recuperat del tot, ja ha passat el malson -continua amb naturalitat-. Estic bé. Volem anar a viure junts amb la meva xicota però encara no conec els seus pares, la setmana vinent farem les presentacions i estic una mica nerviós.


-La meva xicota també es diu Marina! - afegeix content.                                    Li dic que m’alegra molt que se n’hagi sortit, de les drogues.Que segueixo treballant en esports, que estic divorciada i tinc tres filles. I que com a ell, m'encanta el mar. 


–Ostres,he de baixar!-exclama mentre em dona una targeta i salta del bus-. Per si algun dia necessites un jardiner. La vida sempre és casualitat! –crida des de la vorera.


Faig adeu amb la mà i un pensament sospitós em comença a voltar pel cap. Em pregunto si m’he de preocupar o no. Se’l veu bé, rehabilitat, reinserit. Que poc m’agraden aquestes paraules, que dures són! Miro la targeta: “Eduard Balcells , Arranjaments florals, Jardineria. Domicili i Empreses”.


M’envaeix un sentiment ambivalent . Ell encara no sap que el proper dijous he convidat el meu ex a sopar a casa i coneixerem el jardiner que li té robat el cor a la nostra filla gran, la que es diu com jo.

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!