Causalitats

Pedrafort

Em sobta. Només pujar al comboi. Morè, cara eixut... Un xicot d'uns vint anys, pel cap baix, la vestimenta estrident, el pentinat anàrquic. Consulta dos mòbils alhora. Un fet que no he vist mai de ningú i que em crida molt l'atenció, no hi puc fer massa.


No jutjaré la seva actitud -si normal o anormal-, no he nascut per moralista. Simplement descric el que veig justament quan passa. Mentre arrenquem: Paral·lel, Drassanes...


Rau assegut, encongit entre dues senyores d'edat provecta. No em veu. I si ho fes, dubto que pogués inspirar-li la més mínima impaciència.


Arribem a Liceu. Aprofito l'entra-i-surt de la gent per guanyar una engruna més d'espai i acostar-m'hi. Ara veig que no només els mira, els aparells, sinó que s'escriu, que ell mateix fa el paper d'emissor i receptor, alhora que també es replica cada missatge. Passa això quan estem a Passeig de Gràcia, quan  baixa una de les senyores, n’ocupo el seient:


-Moltes gràcies.


Em trobo al seu costat. Ara només em cal triar la millor estratègia per a poder-hi tafanejar. Ho faig, mig de gairell; la posició, crec, que em donarà la millor opció de combinar la discreció, mínima, amb la desvergonya -ho reconec!- de voler saber què hi deu tenir de peremptori al pap que necessiti fer-ne aquell embalum tan estentori.


És en aquest punt que torna a prémer en un dels cel·lulars. Simplement un verb, una acció:


-Parla'm...


Llegeixo el mateix text en ambdues pantalles. Passa exactament igual amb la resposta. Un cop la transcriu del pap arribo a saber com es diu:


-Què tal, Júlio?


I de pas el nom d’aquella noia que apunta en la nova rèplica. A qui dedica ara la funció del teclat:


-Laura! -A part que sembla que el posa en instància.


Fins vacil·la amb els dits, com si no sabés què més dir-li enllà d'aquell parla'm. O què respondre's, segons com es miri. Al temps que es desespera, que passa d’un cop al lament des d’una primitiva i fugissera eufòria.


-Per què havies de marxar, Laura?...


I ella que li diu:


-Obre la bossa de mà i deixa’t d’orgues, Júlio. Que avui toca celebració! Va, porta’m fins la nostra andana.


De la bossa en treu una fotografia. Que guapa!, m'exclamo. Deu ser ella, la Laura! Vesteix una camisa blanca nuclear, una faldeta vermella a quadres foscos, i mitges amb sabatilles de xarol, de la mateixa tonalitat opaca.


-Impressionant, Laura...


-Impressionant? -hi posa un gift estupefacte-. Et vaig deixar estabornit, Julio!


En l’entretant, el tren s’hi atansa: «Pròxima estació: Roquetes».


La sent per megafonia i de nou, la campaneta del Messenger :


-Ja quasi hi soc, Laura!


-Dotze mesos després, Julio!


-I a la mateixa hora, bonica!


Són les set en punt del capvespre. S’obre la portella a Roquetes. Hi baixem tots dos; ell se m’avança.


-Julio!!


A la fi, la Mònica. Se’m tira literalment a sobre.


-Felicitats carinyo!! -avui fa un any que estem junts.


Vesteix una camisa blanca nuclear, una faldeta vermella a quadres foscos, i mitges amb sabatilles de xarol, de la mateixa tonalitat opaca.


El jove es du les mans al cap. Vaja, que no se'n sap avenir. D’esquena a la Mònica, mentre ens abracem, ens quedem mirant fixament, sense entendre res del que ens passa.


El tren xerrica de nou i es perd dins de la boca del túnel.


Trinitat Nova, final de línia.


 


 

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!