L'avi s'ho mereixia
La gent ens mirava amb estranyesa i procurava allunyar-se de nosaltres. No se’ls hi podia retreure, no fèiem gaire bona fila, els vuit nets duent aquella enorme caixa de fusta com si fos de patchwork amb aspecte de taüt.
No podíem fer-ho d’una altra manera, no teníem ni papers ni diners. Però al barri tothom estimava l’avi Lucas, havia fet molt per dignificar el barri i millorar les condicions de vida dels veïns. Tothom va ajudar amb fustes, claus o amb diners pel transport. L’Edgar, que era fuster, va fer la caixa amb les fustes i els claus que tothom havia aportat. Les dones van cercar la roba més adient per vestir-lo bé per al seu darrer viatge.
L’avi s’ho mereixia tot. Va ser el primer a arribar i va treballar cada dia i cada hora en condicions difícils, fins a aconseguir que els seus nets poguéssim creuar l’Atlàntic i tenir alguna oportunitat. Havíem trobat feines mal pagades en les quals no preguntaven res i seguíem sense papers, però alguns de nosaltres estàvem a punt d’aconseguir el primer contracte. Tot gràcies a l’avi. Però la maleïda Covid se l’havia endut abans que pogués gaudir dels nostres èxits.
Primer la línia onze fins a Passeig de Gràcia, després la dos fins a Paral·lel i allí, el funicular i, finalment, el telefèric fins al Mirador de l’Alcalde. L’avi tindria bones vistes.
No va ser gens fàcil. Havíem triat una hora de poca afluència per moure'ns amb més agilitat i no cridar tant l'atenció, però la gent que hi havia al vagó ens mirava malfiada. Excepte una àvia, l’única que no se’n va anar del vagó i que ens mirava somrient i encuriosida. El seu esguard semblava dir-nos que ja res no la sorprenia. Ens va preguntar
-I què hi porteu a aquesta caixa, nois?
Ens vam mirar dubitatius, no sabíem què respondre-li. Però al final li ho vam explicar, i, amb un somriure d’orella a orella ens va dir:
-Que tingueu sort, nois, segur que el vostre avi s’ho mereix.
Els treballadors del transport públic i els agents de seguretat ens van aturar i no volien deixar-nos entrar al metro ni, més tard, al funicular. Vam tenir sort, eren bones persones i els vam fer pena.
-Nois, no podeu entrar amb aquesta caixa tan gran al metro. Què hi porteu?
-Senyor, no la portaríem si tinguéssim una altra solució, per favor deixi’ns passar, és qüestió de vida o mort...
-I si els deixem passar? A aquesta hora el metro va quasi buit... -li va dir el funcionari a l’agent de seguretat.
Als passadissos de l’intercanviador de Passeig de Gràcia vam ser l’objectiu de totes les mirades, els pocs turistes que hi havia ens feien fotos amb els seus mòbils, era impossible passar desapercebuts duent aquella caixa. Però el pitjor moment va ser al telefèric, pensàvem que la caixa no hi cabria. Els pocs clients que hi havia, en lloc de queixar-se ens va ajudar a encabir-la i es van esperar al següent perquè poguéssim entrar-hi tots amb la caixa.
Al Mirador de l’Alcalde vam trobar, amagat entre els arbres, un bon lloc perquè l’avi descansés a la seva ciutat d’acollida, mirant el mar.
L’avi s’ho mereixia.