Només pels teus ulls
Una mirada creuada em va encunyar a foc els teus ulls negres al fons de les retines. La perversitat del subconscient, però, només me’ls deixava gaudir quan em lliurava de la llum i aconseguia esvair la veu interior que reclamava constantment atenció a les travetes de la vida.
Em trobava sovint despertant de somnis surrealistes on aquells ulls sempre eren presents darrerament. Encara amb la memòria fresca, m’afanyava a intentar recordar-los. Repassava situacions viscudes dies enrere, detalls d’activitats de setmanes anteriors o fins i tot mesos, on pogués reconèixer aquells ulls que em feien somriure embadalit mentre acaronava la frescor de la roba de llit.
Malgrat els esforços, en repassar totes les rutines diàries, trobades amb persones o desplaçaments en el transport públic, en recuperar la lucidesa i trobar la llum, perdia el record d’aquella mirada, lentament, com l’onada que esborra les petjades a la sorra, difuminava el detall d’aquelles traçades màgiques, que esperaven marcades com flames en la meva foscor, convertides en una obsessió.
La pandèmia ho havia paralitzat tot en aquells mesos de sense sentit. Les persones anàvem a les nostres obligacions quan podíem o ens deixaven. Caminàvem amagats entre mirades desconegudes, evitàvem el contacte visual, avergonyits i atemorits alhora, en silenci i amb cura.
Tot era recurrent ..., em despertava, intentava recordar, perdia els records i tornava a accelerar el temps per deixar-me anar i retrobar a l’obscuritat els teus ulls entre somnis. Molts cops em sentia despertar estant despert, la mirada se’m perdia, els ulls es tancaven i s’obrien inquiets, tot al meu voltant desapareixia.
L’ansietat em posseïa cada cop més, notava com el meu cos semblava immobilitzat, com si estigués lligat amb una camisa de força que no em deixava escapar, em costava respirar i, encara que ho intentava amb esforços i em creia despert, sentia una pressió que no em permetia obrir els ulls.
Un dia tot va canviar, vaig recuperar la llum, la pressió que no em permetia moure’m es va esvair subtilment i en obrir el ulls, allà estaven els teus, negres, brillants, alegres, rodons i grans, que apuntaven sobre una mascareta que no em permetia mossegar aquells llavis que tant havia desitjat imaginant el teu somriure.
Des de l’inici de la pandèmia, cada matí veia els teus ulls, sobre una mascareta, en el trajecte entre Sants i l’Hospital Clínic de la línia 5 del metro de Barcelona, allà baixaves tu, mai no vàrem parlar, potser ens vèiem temps abans, però les presses banals no em van deixar trobar-te.
Cada matí ens somrèiem sota la mascareta que alliberava timideses amb mirades còmplices. Un matí vaig decidir baixar amb tu, ho vas notar i m’esperaves a un racó, evitant les empentes de la presa, però l’empenta d’un noi a l’andana em va fer colpejar el cap a terra, els teus ulls van ser l’última cosa abans de la foscor. A l’hospital vaig agafar el bitxo, les febres i la inconsciència es van aliar per fer-me tremolar i agitar-me en records i anhels. Allà treballes tu, allà vas ser-hi les setmanes que vaig estar inconscient, allà vas agafar-me quan tremolava i allà eres quan em vaig despertar.
Quan miro enrere, m’adono que vaig sobreviure a aquell caos emocional, d’angoixes i fantasmes interiors que em paralitzaven, potser només pels teus ulls.