NOUS HORITZONS
Com cada diumenge al migdia, en Sergi agafava el metro a l’estació de Collblanc amb el seu fill, el qual avui el cosia a preguntes sobre com era la vida vint anys enrere. Mentre en Sergi li mentia, atès que no li podia explicar la veritat, va rememorar els anys en què tot va canviar per sempre.
Recordava perfectament les notícies que al principi arribaven de la Xina, amb tot de gent amb mascaretes. Recordava multituds confinades a les seves llars, ja a tot arreu. Recordava les notícies sobre la pandèmia, i de com milions de persones morien, sobretot gent gran, com els seus estimats avis, però també gent jove, fins i tot nens, com un cosí seu. Recordava la crisi econòmica que ho va sacsejar tot.
Recordava com, després d’anys d’estat d'alarma, el nou govern mundial anuncià la desaparició total de la malaltia i el començament d’una "Nova Gloriosa Època de Nous Horitzons".
Com cada diumenge al migdia, després de baixar a l’estació del metro de la línia 5 de Verdaguer, van acudir al McBurger, com obligava la normativa. En entrar, un empleat els col·locà les orelles de Mickey Mouse preceptives. A la cua, en Sergi somreia, també per imperatiu legal, alhora que per dins sentia una ràbia i un odi infinits contra aquella farsa ignominiosa.
En Sergi va acabar el microrelat "Nous horitzons ", irònicament pessimista quant al futur. Va abraçar el seu fill, en Guillem, amb l’esperança que la humanitat fos capaç de redreçar la situació.