Un riu de cinc parades
Si us preguntessin per quina raó agafeu el metro, què contestaríeu? Segur que tothom tindria una resposta diferent, però la meva seria com un viatge em pot canviar el dia.
Aquests dies en què decideixes “Avui agafaré el metro així puc descansar una mica, pensar, escoltar música, o llegir… puc tenir temps per mi”. Quan vas caminant o amb cotxe sempre has d’estar pendent d’altres coses, al metro puc estar pendent de mi. Bé, de mi i de no passar-me de parada, Que no seria la primera vegada!
Avui jo vaig amb metro, necessitava una mica d’aquests temps del que us parlo. Estic una mica nerviosa. He fet aquest viatge mil vegades, però avui és diferent, vaig a casa del meu avi. Fa mesos que no el veig, normalment ens vèiem cada dia, però amb tot el que està passant no podem. Sempre fèiem broma dient que un riu llarg ens separava, però en realitat són només cinc parades de l’L5, la blava, però a ell li agradava més dir que havíem d’anar pel riu per veure’ns.
Avui volia fer-li una sorpresa, l’últim cop que havíem parlat per telèfon sonava una mica desanimat. Trobava a faltar la seva rutina, els seus amics, la seva vida. El meu avi és un home senzill, sempre ho ha sigut, però una de les coses que més li agradava fer era anar a buscar el diari i llegir-lo durant tot el dia. Acostumava a sortir cada matí per comprar-lo. Quan va començar tot, vaig decidir fer-li unes d’aquestes subscripcions per veure’l a l’ordinador, però sé que no li sembla el mateix. A ell li agrada tenir-lo davant, poder passar les pàgines, poder fer els mots creuats amb boli, i després guardar-lo per netejar els vidres, posar a terra després de fregar, o totes les mil possibilitats que tenen els diaris després de ser llegits.
Així que aquí estic, asseguda a l’estació de Sants esperant el metro amb el diari a la mà, preparada per portar-li i tornar-lo a veure.
És d’hora, però no tant, és aquest moment on s'ajunta gent que entra a treballar, els que van tard o els que per algun motiu s’han hagut d’aixecar més d’hora per anar a algun lloc. Quan no tens pressa és la millor hora per agafar el metro, en la meva opinió. Ara ja no tant, però abans podies veure tanta gent… M’encanta mirar i adonar-me de com som de diferents, però que en aquest moment tots estem compartint aquest viatge. Com tots fem un somriure tímid si alguna cosa divertida passa, la frustració de si arribem tard, aquell moment tan bonic quan algú deixa seure a una altra persona, tots aquests actes, petits detalls que fan que el teu dia sigui una mica millor.
Només són deu minuts de viatge, però fa la sensació que en porto molts més, sembla mentida com pots trobar a faltar tant una persona quan fa tant temps que no la veus. Segur que tothom que tinc al costat assegut està trobant a faltar a algú, o està pensant en alguna persona que fa temps que no pot veure. A mi, el metro sempre em fa pensar en el meu avi. Tinc ganes de veure’l. Tinc ganes de tornar a viatjar pel riu amb ell, i escoltar aquella veu tan familiar que diu… “Propera parada Verdaguer…”