Historietes del meu pare

Malandandu

El passadís de l’intercanviador de l’estació de Passeig de Gràcia el faig en 316 passes. De l’andana de la Línia 5 de Vall d’Hebron al carrer hi ha 462 esglaons. Com sé això? Perquè em relaxa anar en metro i quan estic nerviós em poso a comptar. He sigut nerviós tota la vida i el meu pare se n’adonava de seguida, i per a relaxar-me em contava històries. Se les inventava sobre la marxa. Recordo quan, al meu primer dia de col·legi i no havia pogut ni empassar-me la torrada de l’esmorzar, en tancar-se les portes del metro em va començar a explicar uns fets extraordinaris que li van passar a ell quan era petit:


Amb el cap cot, mirant-se els cordills de les espardenyes, el meu pare assegut al seient del vagó de metro anava pensant com seria el seu primer dia de feina, tenia 8 anys. Viatjava de Paral·lel fins a La Pau i el meu avi,  veient-lo nerviós, li havia donat un xiclet amb què de tant en tant anava fent bombolles. Si en aquell temps els tramvies anaven tirats per cavalls, sota terra el metro anava tirat per ratpenats, uns 20 per comboi. I per  entrar al vagó s’havia de fer una conga, ball que havien posat de moda els indians.


Per al petit d’una família de conills bélier que portava la boca tan oberta com els ulls en el seu primer viatge en metro, tot eren estímuls: les llums, els passatgers, la fruita que creixia dels seients de fusta que de nous que eren encara els brotaven pomes i peres; però sobretot li agradava com els ratpenats anaven arrossegant el tren amb els seus arnesos i en arribar al principi del túnel, i el metro s’aturava, es posaven a descansar cap per avall enganxats al sostre. També molt distret, un jove gos guia, que anava de visita a la Casa de l’Ardiaca, estava ensumant  una senyora amb un cistell d’ous que hi havia al seient davant al meu pare, al costat d’un llop que amb cara de pocs amics era dempeus recolzant la pota davantera a una finestra mig oberta mentre portava una bossa de ràfia ben agafada.


―Atxim! ―Just entrant a l’estació de Sant Antoni, es va sentir un gran esternut, i totes les espelmes que il·luminaven el comboi es van apagar de cop. Sense tardar, les cuques de llum d’emergència es van posar a treballar i la llum va tornar a omplir-lo tot.


―Ah! ―Un crit va esgarrifar a tothom. Era la senyora conilla―. El meu nen ha desaparegut!


El crit va ser tan fort que tots els ous del cistell de la senyora van fer eclosió i els pollets van omplir el vagó de piulades i corredisses.


La solució a la desaparició del conillet va sortir de la boca del meu pare, però no en forma de paraules. La bombolla de xiclet que estava fent en aquell moment es va anar convertint en un porc que va acabant sortint-li de la boca. Tal com va caure a terra es va posar a tranquil·litzar a tothom. Perquè el gos guia ja estava inculpant el llop, que no obria la boca.


―Jove, no ens hem de deixar emportar per antics prejudicis. El senyor llop no diu res perquè està avergonyit de no tenir dents, porta la dentadura trencada a la bossa ―va dir el porc―. El conillet ha sortit per la finestra, que fent pessigolles al nas del llop, l’ha fet esternudar.


Van comprovar el sostre del tren, i allà  era el conillet volent fer de ratpenat. Veient les ganes que tenia d’estirar el tren, els ratpenats li van donar un arnès, i el conillet va poder córrer davant del tren fins a Universitat.


El porc, arribat a Sant Martí va baixar del metro.


Aquesta és la història que em va explicar el meu pare, que no va arribar a Barcelona fins als 34 anys.

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!