Enamorats

Montessori

La llum de l’altre cantó de la parada parpellejant, l’olor de claveguera i la teva mà quasi fregant la meva. El calfred del tren en passar davant nostre, el soroll del metro en frenar i el murmuri de la gent en veure’ns passar.


L’escàndol d’un grup d’infants emocionats per la seva primera excursió escolar.


Una noia amb cara de pomes agres, asseguda al seient per a persones grans, amb auriculars sense cable a les orelles, encara amb el pijama d’hospital en pràctiques, adormint-se pels cantons, intentant recuperar energia per a la nit.


De cop i volta noto unes mans gelades sota la meva barbeta, l'aixeques  i em fas un petó. Em recorda els dies de pluja que tu jeus al sofà mentre ve el de Telepizza, jo tallo la pizza i quan torno al sofà m’agafes de la cintura, jugant a fer-me pessigolles. Acabes guanyant, acabem un a sobre l’altre, però en aquell moment se’ns acaba el món.


Només ets tu, aquella persona entre tantes altres que un dia vaig trobar-me al metro. A partir d’aquell dia, els dies se’m feien llarguíssims i només pensava quan et tornaria a veure. No vam tardar gaire a conèixer-nos, en menys d’un mes vam quedar. Va ser una mica incòmode al principi però al final ens vam adonar que els nostres gustos eren semblants.


Torno a la realitat quan desenganxes els teus llavis càlids dels meus, suaument i m’apartes uns cabells rebels de la cara, un mig somriure es forma als teus llavis, em xiuxiueges amb l’alè calent: 


-T'estimo.


En aquell moment em brollen dues llàgrimes per la galta que ràpidament són atrapades per una abraçada tendra i silenciosa teva. Mentrestant, el tren ha quedat en absolut silenci, només es sent el soroll de les portes en tancar-se, cada vegada que  arriba a una nova parada. Noto com una llàgrima teva fa contacte directe amb la meva pell quan aixeco bruscament el cap, per mirar-te als ulls. Les nostres llàgrimes s’han ajuntat en una en recordar cadascun dels nostres moments, fem un flash-back i també recordem els errors que vam cometre, les infidelitats que vam fer tots dos i com vam tornar a ser un. Vull quedar-me en aquest moment amb tu, fer un reset i tornar-te a conèixer. Tornar a ser dues persones desconegudes i començar de nou.


El tren frena, les parades ja s'han acabat, és l’última estació. Però no volem baixar, perquè sabem el que passarà si baixem. Em tornes a abraçar i no ens adonem que tothom ha baixat. Ens miren estranyats però ens és igual, nosaltres volem continuar en aquella flama que ens uneix.


Trobaré a faltar els teus “t’estimo” a les dues de la matinada, la teva colònia sobre les meves dessuadores, fins i tot el soroll que fas en intentar entrar a la meva habitació per ficar-te entre els meus llençols enmig de la foscor, i finalment trobaré a faltar els lleugers petons sota l’orella repetint-me una vegada i una altra, xiuxiuejant:


-T'estimo.


Vull un final de conte de fades, vull estar amb, tu passi el que passi en els teus bons i dolents moments. Vull viatjar i veure món agafada de la teva mà. Veure amb tu les nits d'estels i cantar-te mentre tu toques la teva guitarra.


Vull que visquem junts, que em persegueixis per casa després d’haver-te pintat l'esquena amb pintura i que et vengis. Vull sortir cada nit de copes, vull que em vinguis a buscar amb cotxe cada vegada que discutim.


Vull reconciliar-me, que em miris d'aquesta manera, enamorat, quan et miro els ulls. Vull agafar-te la mà i morir junts, quan ja siguem grans. I estar amb tu fins al final.

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!