Al Metro sempre passen coses

Valentina Unzueta

Un dia al Metro de Barcelona. Són 2/4 de 8 del matí. Totes les places de vagó són plenes, la poca gent dreta es repenja a les parets o darrera dels respatllers dels seients . Quasi tots fan cara seriosa, entre adormits i preocupats.


A l’estació de Diagonal entra un senyor que va més mudat que la majoria. Porta un vestit de color gris, corbata vermell fosc i una elegant gavardina beix. Bones sabates i una cartera de pell negra a la mà. Es dirigeix cap al centre del vagó, s’agafa a la barra estirant el braç, el cap enrere, els ulls tancats, de sobte pren embranzida i de puntetes fa un parell de voltes, com una  gràcil ballarina. La mà que porta la cartera s’enlaira per l’impuls.


La gent es desperta de cop. Cares de sorpresa. La noia que tinc  al davant no es pot contenir i esclata en una rialla que contagia tot el vagó, tots riuen, uns descaradament i d’altres girant la cara i tapant-se-la amb les mans.


El senyor elegant no se n’assabenta, és al seu món. A la resta ens ha donat uns moments d’alegria. Llàstima, només faltava la música.


 


 


 

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!