Final feliç

Lèdeca

Ella seia al vagó de metro amb una llauna de Fanta taronja entre les dues mans. Em va sorprendre. Potser per la forma d’agafar-la o potser per la forma de mirar-la, fixament. Però la curiositat em va durar poc perquè jo duia un llibre i em vaig posar a llegir. Seguia la meva rutina diària. Absorta, no em vaig adonar que baixàvem juntes fins que la vaig tornar a veure a la parada d’Universitat. Les dues fèiem el mateix transbord a la línia vermella. Ella, ara, anava acompanyada d’un noi que duia a la mà la llauna que ella tenia abans. A més, tots dos portaven una paperina plena de patates fregides. Vaig entrar al mateix vagó que ells i vaig guardar el llibre a la bossa. Ara sí que m’havien encuriosit de debò i ja no podia seguir amb la meva novel·la. Contemplar-los a ells era com admirar una història d’amor real. D’aquelles que si te les expliquen et semblen massa ensucrades, però que si les veus no en pots apartar la mirada. Llavors sí que em vaig recrear en els detalls. Ella no deuria tenir més de 17 anys, de cabells negres lligats amb una cua de cavall. Ell era jove també, més alt que ella, de cabells enrinxolats, i juraria que traspuaven passió. No sé com explicar-ho, però malgrat no poder escoltar les seves paraules, sí que podia pressentir els seus nervis. Els que tens quan les papallones voletegen a la panxa i les guspires d’alegria, quan estàs amb la persona estimada, es desborden pels ulls. Cap dels dos no menjava. La llauna de Fanta taronja continuava tancada. Què importava res? Ells estaven junts. Ells eren feliços. Ells feien el seu trajecte. I en arribar a Arc de Triomf van baixar del comboi. Vaig haver de contenir-me per no seguir-los. Els nostres camins se separaven allí. Els vaig veure caminar per l’andana, un al costat de l’altre, amb les paperines de patates ben alçades i igual de plenes. El metro va engegar i vam entrar al túnel. Vaig dubtar si tornar a la meva rutina: el llibre que tenia a mig començar, que m’esperava. Vaig decidir que volia assaborir una mica més el sentiment que m’havien deixat, una barreja entre dolçor i amargor, que no podia empassar gola avall.


 


Com si jo fos la guionista d’una sèrie de televisió, els vaig imaginar pujant les escales i sortint al carrer. Van passar per sota l’arc i van baixar pel passeig de Lluís Companys. En algun moment, van seure a un banc i van menjar patates mentre el noi obria la Fanta i li oferia el primer glop a ella. En acabar, es van donar la mà i després es van fer un petó. Fins i tot, sense gaire esforç, vaig visualitzar el seu futur: tots dos acabaven els estudis, trobaven una feina que els satisfeia, viatjaven, obrien horitzons, s’estimaven amb bogeria, assolien una bona vida i el que és més important, se sentien plenament feliços. Sí, ho sé... tot això sembla fantasiós. Massa irreal. Però deixeu-me pensar en un final de conte de fades perquè de finals tristos ja n’hi ha massa, últimament.

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!