EL BUIT
Va ser un regal de Reis, directe des d'Orient com un dard emmetzinat. Tres tiquets per al telefèric i una data a l'atzar, perquè no hi havia pressa. Però ara estàs enfadada. Fa setmanes que no m’agafes la mà. Ni creuant el carrer, ni sortint de la piscina amb els cabells mullats, ni dins d'un vagó ple de gent, com feies abans, per por de perdre't entre els desconeguts, d'allunyar-te de mi i trencar un fil invisible que ha estat allà des d'abans que naixessis. Ara t'és igual. Tu i el teu caràcter tossut, murri quan la realitat no et complau.
Hem agafat l'ascensor envoltades de turistes i ara fem cua dalt la torre, des d'on es veu la platja i els banyistes com formigues. Esperem el nostre torn per entrar en una de les dues cabines que van i tornen lliscant pels fils metàl·lics com bombolles de sabó.
Et pregunto si et fa il·lusió i em contestes només amb un gest de cap. Avancem una mica, aviat ens tocarà. Taral·lejo una cançó d’aquelles dels matins per despertar-te, i moc els malucs en un últim intent per contagiar-te lleugeresa. Però el teu minúscul somriure em frena.
L’altre tiquet no l’ha volgut ningú. Hauria estat més fàcil per no veure el buit gegant que queda entre el dos i el tres. Un salt massa gran que ni tu ni jo podem cobrir.
Ja hi som. De prop la cabina sembla de joguina, a mig camí entre l’ascensor senyorial d’un pis de l’Eixample i els telecadires de les pistes d'esquí. Ens hi encabim amb un grup de persones prou nombrós per al poc espai que hi ha. T'atanses a mi sense voler i jo friso pel contacte amb el teu cos, últimament tan escàs. M’arribes a la cintura, els teus cabells negres rebels em freguen la roba. Però tu mires enfora, d’esquenes a mi, com desentesa d’aquest contacte fortuït.
Comencem a moure’ns amb lentitud desesperant. Avancem cap a l’altra torre, gegant metàl·lic que vol engolir-nos. Que ho faci, penso. Que se’ns mengi i s’empassi aquesta amargor, que s’endugui el que sigui que hi ha dins teu que no et deixa voler-me a prop. Tanco els ulls, m'agafo fort a la barana i per un instant penso què passaria si la porta cedís. Podríem marxar volant, sense cap més càrrega al damunt. M’agafaries la mà, aleshores?
El sotrac em fa tornar. Ens hem aturat. Sota el fil que ens sosté, pengem envoltades de cel. Una veu informa per l'altaveu que hi ha hagut un curtcircuit i caldran uns minuts perquè el sistema torni a engegar. La gent es remou inquieta, com gallines a l’escorxador. Algú es venta amb un mapa turístic, d’altres busquen cobertura amb els seus telèfons, una senyora seu a la banqueta per por a desmaiar-se. Tu em fites cercant no sé què. T’abraçaria però no m’atreveixo. Les últimes vegades la fiblada ha estat massa aguda. Et desfeies de mi amb quatre espolsades i pronunciaves el seu nom dos, tres cops com per fer-m’ho present. Que ell no hi és, que hi soc jo i no és suficient.
Els minuts i la calor se’ns arrapen a la roba. No avancem, només ens gronxem a banda i banda, seguint la voluntat del vent. Una eternitat penjant del no-res.
Per fi la maquinària dona senyals de vida, grinyols d’engranatge en moviment i el petit receptacle es comença a moure. Arribem a la torre, ens obren la porta. Tothom s’empeny per passar primer, els crits i els laments es difonen a parts iguals. Surto també però tu et quedes enrere. Em giro i ets allà, dins la cabina. Més petita que mai. Un regalim se t’escola entre les cames mullant-te les sabates. I el plor esclata dins teu, ara ja sense aturall. Dius el meu nom un, dos, tres cops. I sí, soc aquí.