Entre línies
Tinonínoni. Propera parada: Rocafort. La primera ironia: mitja vida buscant-te a la blava i ens acabaríem retrobant, onze anys després, a la del color dels teus ulls: vermell. Així els recordo. Quanta gent deu tenir aquest mateix record… El d’uns iris que cremen. Encara tinc les cicatrius de les brases al meu estómac. Podríem haver fet una bona barbacoa. Però vaig perdre aquell tren.
S’obren les portes. Jo enceto la meva sortida triomfal, com si el meu propi espectacle estigués a punt de començar. La segona ironia: anava a ser el primer cop que una trobada nostra estaria lliure d’actuacions per part meva. M’anaves a conèixer. A mi. Per primer cop. O això creia. No vam acordar a quina sortida concreta ens vèiem, així que surto per Rocafort-Sepúlveda, deixant-me guiar per la mateixa intuïció que em feia creure que avui descobriries la veritable Valentina. Ja soc al carrer. Evidentment… no hi ets.
WhatsApp ens ajuda a trobar-nos. He de fer una passa enrere per no abraçar-te al bell mig de la carretera. I allà ens quedem, embussades per un segon entre les ganes genuïnes de viatjar en el temps i la necessitat logística de trobar un lloc on seure, ja sigui per no mullar-nos amb la pluja o per no caure de cul.
Seiem per fi. Jo, d’esquenes al bar; decidida a anar de cara. Tu, buscant algú que ens prengui nota; a mi ja m’havies trobat. Emprenem un breu viatge pel subsòl del nostre present, que no és més que el preàmbul del camí que farem cap al nostre passat llunyà. 2009? 2011? Ens ballen les dates, però el record és tan nítid que el comencem a descriure com si l’haguéssim escrit. Ens afartem de riure, mig burlant-nos del nostre passat, mig abraçant a aquelles dues pobres noies post-adolescents que, com tantes altres, no van saber captar els senyals.
-No estava sent simpàtica. Estava sent lesbiana.
Dius que veus la mateixa persona que et clavava els ulls a la L5 cada matí. Que he canviat, però que no he canviat. No hi ha cap orientació capaç de fer-nos perdre el rumb, ni existeix mitjà de trans-port capaç d’allunyar-nos del nostre trajecte: la nostra connexió té una infraestructura pròpia que ens podria fer arribar on volguéssim. Si volguéssim.
Parlem d’autoestima. De la carència, de com la construïm, de com ens destrueix, de com ens reconstruïm. Compartim amb l’altra les vies paral·leles a través de les quals hem arribat fins aquí, fins avui, fins ara, fins tu, fins jo. Parlem de gènere, de la meva transició, de la teva maternitat, del teu matrimoni.
Encara incrèdula, em costa fer-me a la idea del que està passant. Però encara em costa més creure’m que no serà un miratge aïllat. Temo que no tornis a buscar-me. Que em toqui acabar empassant-me les ganes de conèixer-me més a través del teu foc. Potser ara t’espanto processant-ho tot amb tanta intensitat. Però una de les lliçons que ens hem donat és que no ens podem enganyar. No vull que vinguis el 2033 a dir-me que t’hauria d’haver dit tot això abans. Aquest cop no.
Cap a on vull anar, doncs? Ni punyetera idea. El meu instint, el que funciona, em diu que el més important és que cuidem el que tenim. Que vull que ens abracem sense ofegar-nos en un got de cervesa sense alcohol, que ens llegim sense que res no esdevingui un obstacle, que ens coneguem sense que ningú deixi de reconèixer-nos. Que vull que vulguis, però només si vols.
S’ha acabat escriure’ns entre línies.
S’ha acabat llegir-nos entre cometes.
Comença un nou divendres, i no sé què vols.
Però aquest cop, almenys, sé que vols.