Mai no et deixaré

Tracius

Mai no et deixaré


 


És clar que em coneixes...i tant. He estat al teu costat des  que vas néixer; ara no dissimulis, saps qui soc.


Camino prop teu pels eterns passadissos de connexions de línies del metro i, encara que estiguin deserts, notes que algú et segueix; mai no m'has vist però sempre perceps la meva presència. Avui fins i tot has anat més de pressa. T'ha semblat sentir passes molt a prop teu però no hi havia ningú, només tu, jo i la sòrdida solitud del passadís buit.


Ja no surts corrent , malgrat que ho faries cada vegada que em notes al teu costat. De petit sí que ho feies quan anaves pel carrer i de reüll notaves que alguna cosa es movia, però la por t'impedia girar-te i mirar. Era llavors quan corries amb llàgrimes als ulls i el cor a punt de saltar-te per la boca. Si et pogués parlar et faria recordar quan, ja d'adolescent, pujaves a aquells busos antics on s'entrava per la porta del darrere i el cobrador seia en un mini pupitre i et venia el teu bitllet. Sempre et quedaves assegut al seu costat perquè et senties més acompanyat; jo ja era amb tu, sempre al teu costat, mirant-te i rient en silenci.


Em diverteix quan observo que els teus llavis es retorcen instintivament en notar que algú t'ha avançat encara que tu no l'has vist. Aquell que t'avança soc jo i  de res et serviria marxar. Sempre estaré amb tu, vagis a on vagis.


Fins i tot per canviar la teva mobilitat vas fer-te amb aquell atrotinat cotxe. Quant et va durar? Va ser efímer. Només posar la clau al contacte notaves que jo era al seient del costat o al darrere, i et passaves l'estona mirant a tot arreu menys a la carretera. Era jo qui pujava el volum de la ràdio. Un dia de boira, baixant l’Arrabassada, et va semblar veure'm pel retrovisor interior al seient del darrera. A mi no em pots veure, tot i que sí que hi era.


Et vas desfer del cotxe i vas tornar al Metro. Vas tornar a espantar-te dels cops que jo feia als cartells publicitaris a les andanes buides. Caminaves nerviós amb la remor llunyana dels trens. Desitjaves amb totes les teves forces que aparegués algun altre passatger, perquè era l'única forma que els cops desapareguessin. Un d'aquells dies no vas poder aguantar i vas sortir corrent de la deserta andana pels cops cada vegada més forts que jo feia. A correcuita vas entrar a l'ascensor. Encara ric de la teva cara quan vaig desconnectar els somorts fluorescents i vas fer la pujada a les fosques, ben a prop meu o, si ho prefereixes, jo ben a prop teu. Aquell dia vas tornar a cridar i plorar de terror.


El pitjor és que jo només puc ser amb tu quan surts de casa...Allà hi és ella. És clar que saps qui és. També la coneixes. Amb ella dins jo em quedo fora esperant-te. És més forta que jo i no puc entrar. La veus sovint asseguda al llit de nit,   o quan obres els ulls i dorm plàcidament envoltada d'una fina boira a l'altre costat del coixí. Sempre t'has convençut a tu mateix que somies i és una aparició dins dels teus somnis. Però cada nit la reconeixes. Sents compassió i llàstima per ella. T'agradava quan hi coincidies  a l'ascensor ,tots dos agafats de les vostres mares. És aquella nena que vivia al pis del costat i un dia et vas assabentar que havia mort. Va morir però no va marxar. Des de llavors és a casa teva amb tu...com jo.


Seré sempre amb tu. Ningú aconseguirà que t'abandoni. Soc part del teu cos com els teus dits o el teu cor. Sé que hi ha alguna cosa negativa per a tu en mi, però, malgrat això, no puc abandonar-te. Mai no et deixaré...mai. 


 


 

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!