L'àvi i l'àngel

Chesca

Un matí de tardor  la pluja mullava els carrers del barri de Gràcia on  vivia l'Antoni, un home a qui ningú li feia l'edat que tenia, 96 anys,els portava d'allò més bé. L'Antoni era viudo feia anys i tenia un fill, l'Armand, que va seguir el negoci familiar de mecànic joier. Tots dos van aconseguir fer possible que les  idees i formes que tenien al cap quedessin reflectides a les joies que feien. Aquell matí l'Antoni va agafar el metro a Lesseps, línia verda, per anar a veure en Pere, un amic de la mili, a casa seva, ja que les cames d'en Pere feia temps que havien deixat de caminar.Havia de fer transbordament a Diagonal per anar a Sagrada Família, ho feia dues vegades al mes, però aquesta vegada el seu cap li va fer una mala passada. Estava assegut esperant al metro a l'andana de Diagonal quan tot li va començar a donar voltes. Va voler agafar-se per no caure, però la seva mà no va trobar res i va caure ,tot i estar assegut, cap endavant. A la mateixa andana hi havia una mare i una filla que el van veure com queia i van anar a ajudar-lo. A l'Antoni li sortia sang del front i amb un clínex, la filla l'hi va taponar. Es va posar molt nerviós perquè no sabia com havia pogut caure d'aquella manera, un mareig, una mica de vertigen ,deien .La filla volia cridar a una ambulància però ell s'hi va negar, dient que ja estava millor i que la petita ferida del front  ja no li sagnava.


L'Eulàlia i la Maria ,mare i filla ,venien de comprar un regal d'aniversari per al pare al centre i anaven cap a casa, al barri de Sants. Es van quedar una estona més amb ell ,quan tothom va marxar, en veure que l'avi ja s'havia recuperat i no volia cap ajuda. La Maria no volia deixar-lo sol i li va dir a qui podia trucar de la família perquè el vinguessin a buscar, però l'Antoni deia que anava a casa del Pere i que arribaria ell sol, sense molestar al seu fill Armand,que aquell matí ja l'havia avisat que amb la pluja no sortís al carrer.


Per a la Maria, la mirada de l'Antoni era la d'un nen petit, espantat que el renyessin per no fer cas als pares, en aquest cas la vida dona la volta a la truita i són els fills els que renyen els pares perquè els pares fan coses de criatures. Es van estar tots tres una bona estona parlant, explicant com les seves vides s'havien creuat aquell dia a l'andana del metro de Diagonal un, direcció Vall d'Hebron i elles en direcció contrària.


La Maria li va dir a la mare que era millor acompanyar  l'Antoni a casa del Pere, eren dues parades de metro, i així ho van fer.Van anar tots tres a Sagrada Família ,l'Eulàlia es va quedar a l'andana per no sortir al carrer ja que seguia plovent amb força, i la Maria el va acompanyar a casa del Pere, agafat del braç de la noia . L' Antoni caminava content i, a poc a poc van arribar al portal del carrer Marina, on es van dir adeu amb una abraçada i amb un somriure, contents d'haver-se conegut malgrat la situació.


L' Antoni va detallar-li al Pere tot el que li havia passat aquell matí i li va dir que tenia la sensació de sentir-se més jove que mai, era com si aquella trobada amb l'Eulàlia i la Maria li hagués tret vint anys de sobre.


En Pere se'l va mirar fixament ,amb aquells ulls blaus màgics que no havien perdut mai l'encanteri,i li va dir;amic meu, el que t'ha passat avui no li passa a tothom ,t'has trobat amb els àngels.


L'Antoni va seguir anant a casa del Pere cada dues setmanes, mai més es va trobar amb el seus àngels, però  a partir d'aquell dia l'estació de Diagonal va ser com estar en el cel.


 

T'ha agradat? Pots compartir-lo!