La revelació d'en Joaquim
LA REVELACIÓ D’EN JOAQUIM
En Joaquim va aixecar la vista del mànec del seu bastó i va veure que el metro s’havia parat a l’estació d’Horta. En breus minuts arribaria a Vall d’Hebron. "Collons, ja soc tan a prop?" De sobte, com quan cau el primer llampec d’un dia ennuvolat en què no sembla que hagi de ploure, la revelació que aportaria pau a la seva senectud va fer acte de presència.
Va recordar com de jove, en infinitat d’ocasions, havia fet el recorregut d’Horta a Diagonal per estudiar i treballar. En canvi, ara, amb noranta anys, el feia de Diagonal a Vall d’Hebron per visitar sovint el metge. Sempre igual. Comences el trajecte i tens la impressió que és molt llarg. Però arribes al final i t’ha passat per alt. Doncs... com la vida mateixa, no? És clar. Oi tant que sí. Tot per culpa d’evadir-nos massa. Mira que en som d’ignorants. Passen els dies i oblidem que les coses són finites. Puges al metro i en tres cançons ja has de baixar. Tens un fill i de sobte cuides els teus nets.
Diuen que és millor tard que mai i en Joaquim n’era conscient, d’aquesta sort. Ara entenia la broma que resulta ser la vida. Una broma simpàtica que, en clissar-s’hi, aporta serenor als seus últims moments. Igual com, quan puges a un vaixell, ja no trepitjaràs el terra de l’illa que deixes i, per tant, gaudeixes amb profunditat els últims instants en què encara hi ets. Retornant dels seus pensaments, va veure que el metro entrava a l’andana de l’estació Vall d’Hebron. Era el moment de baixar, però sabia que el viatge no s'acabava allà. En aixecar-se va somriure, ara ho veia tot amb més claredat. Quan baixes a la teva parada no és pas el final. Comences un altre camí que et porta cap al teu destí. Un camí que recorrerem tots.