Viure la mort

Kalanag

Jo, que vaig morir molts anys enrere, vaig decidir quedar-me en el món mundà i anar de bus en bus, viatjant per la que va ser i és la meva ciutat i la meva llar, Barcelona.


He vist moltes persones, he plorat amb elles, hi he rigut i, fins i tot, m'hi he enfadat; les seves històries sempre m'han fet companyia i m'he sentit viu amb cadascuna. He vist moltes mirades entre persones, entre un home i una dona. Però també entre dos homes i dues dones que ho feien d' amagat, una atracció que estava prohibida i que, en canvi, existia. Les coses han canviat molt, ara aquestes mirades no s'amaguen, surten i viuen i, algunes vegades, poques, es transformen en un petit somriure i un "hola" avergonyit que crea una història.


També he vist com la meva ciutat anava canviant, he vist els millors moments i els pitjors, quan la seva gent s'estava morint de fam o quan la fam quasi no existia. He vist les bombes caure, la seva gent amagant-se ràpidament i com molts d'ells morien sense poder fer-hi res, malgrat les seves ganes de viure. Així i tot, he vist com lluitaven per retornar a ser el que era abans, per poder tornar a viure sense por i poder viatjar per Barcelona, una Barcelona que a poc a poc era reconstruïda i tornava per ser millor.


I en aquests busos vaig poder conèixer la meva dona, l'amor de la meva vida, per culpa de la meva malaptesa en deixar caure les meves ulleres en netejar-les i la seva amabilitat per recollir-les, i veure els nostres fills créixer sense estar al seu costat. El nen, que tenia set anys quan el vaig deixar, l'he vist amb els seus amics rient, deixar anar llàgrimes de tristesa i ràbia, l'he vist créixer i tenir els seus propis fills i nets. La meva filla, en canvi, l'he vist dibuixar cada cop que pujava als busos, dibuixava el que hi veia, el que sentia i el que imaginava; mai la vaig veure amb alguna persona en el bus, però ella era feliç dibuixant. No sé si es va casar o si va tenir fills, un dia va deixar de pujar i va desaparèixer de la meva vida en l'altre barri, encara que sé que és feliç sigui on sigui i visqui com visqui.


 


Jo, que vaig morir  molts anys enrere, no em penedeixo de la meva decisió de quedar-me en aquest món, viatjant en bus i veient la meva família créixer i ser feliç.


 


 

T'ha agradat? Pots compartir-lo!