No et deixis la maleta
Cada dia surt de casa a la mateixa hora, porta la maleta de la feina, americana i corbata. Saluda la veïna que li diu: “Au, a treballar!” i ell fa “Sí, sí i que no falti!”. Llavors es dirigeix al metro i espera el comboi dret a l’andana mentre busca l’home que entra amb un nen i una nena, la parelleta perfecta. Dins del vagó les criatures miren extasiades com avancen veloçment pel túnel i el pare aclareix qualsevol dubte, qualsevol pregunta. No, no, ells no en tingueren, tot i que la Berta li expressà sovint el desig de ser mare, però ell no trobava mai el moment, tenia tanta feina! A la parada següent, ja els espera, pugen dos homes amb la roba bruta de pintura resseca i un entrepà a la mà que els deu haver preparat la dona. Parlen dels fills i dels pares i si convé s’expliquen un acudit de pit i cuixa. Són companys i també amics. Ell no en té, d’amics, i això que alguna vegada algun col·lega li proposà d’anar a dinar plegats o a fer un cafè, però ell no entengué mai la necessitat. Dues parades més tard, puja una senyora, és menuda i va tenyida de ros. Porta una bossa amb una bata neta i acabada de planxar. Si pot seure, es capbussa en una revista d’entreteniments. Li recorda la Neus, tan decidida i tan franca que quan el trobava al despatx el renyava una mica: “Què hi fa tan d’hora aquí? Au, vagi a esmorzar, que amb vostè pel mig no puc netejar. S'hauria de casar, home de Déu, i tenir fills, que el temps passa tan ràpid!”. Era bona la Neus, i feia olor de colònia. Com la mare, que trobà freda al llit quan ell tornà d’un viatge ineludible per tancar un tracte que aportà molts ingressos a l’empresa. Després puja aquella parella jove, sempre estan abraçats, es besen constantment, es xiuxiuegen coses a l’orella i somriuen. Ella baixa primer, li envia un petó de llavis carnosos i envermellits i l’acomiada amb la mà. La Berta també li digué adeu, però tenia els ulls envermellits i plens de llàgrimes, farta de les seves reunions, dels seus viatges i de tanta soledat acumulada. El noi consulta la seva agenda electrònica i enceta una conversa en anglès amb el mòbil, mentre s’enretira els cabells amb un gest ràpid de la mà. El mateix que feia el noi que respongué a una petició de feina i que ell entrevistà, el considerà el candidat perfecte per ajudar-lo, però a poc a poc li anà prenent la cartera de clients, ara l’un, ara l’altre, fins que no n’hi quedà cap. Per megafonia anuncien el final del trajecte, observa baixar la gent amb pressa, ell no en té, gens, a poc a poc, puja les escales i comença el camí de retorn cap a casa per carrers que no ha viscut, buits de sentit. Avança lent, mesurant bé les passes, perquè ha d’arribar just quan la veïna surt a llençar les escombraries i li diu: “Au, a descansar que ja toca!” i ell li respondrà “Sí, i tant”. Llavors obrirà la porta i el rebrà la soledat sorda i glacial d’unes parets sense vida. Cansat s’asseurà al sofà, just davant la capsa amb els objectes que recollí del despatx després de 35 anys lliurats a l’empresa, quan li digueren que prescindien dels seus serveis.