Tanca la porta
Va estar a punt de caure damunt de la senyora del costat. El vagó havia fet una sacsejada violenta i imprevista en agafar la corba. Aquell metro semblava una atracció de Montjuïc. En Pere no era un xicot massa fort i es va haver d’agafar a la barra com si fos un nàufrag, i aquella barra una fusta al mig de l’oceà. Ras i curt, aquell no seria el millor dia de la seva vida.
Al despatx les coses havien anat força malament i ara tenia la sensació que no aniria millor a casa dels pares. Però no li quedava més remei que anar a recollir el petit Pol. Aquest negoci de la guarderia al costat de casa dels pares era una solució treballant tots dos, però l’enutjava dependre d’ells. Si havia marxat a la “Trini Vella”,a un pis de mala mort, no era per seguir lligat als seus pares. La seva mare insistia per tal que es reconciliés amb en Jaume, i ell no tenia cap intenció de tornar a parlar amb el seu germà; de fet l’havia esborrat pràcticament de la seva vida. No era que el considerés mort; més aviat el considerava no existent.
El comboi va reduir suaument la velocitat, el va sorprendre aquest canvi de ritme, i s’aturà a la seva estació de destí. Pitjà la palanca i les portes es van obrir. Camp de l’Arpa. El noi se sentia com un precursor. Havia estat dels primers barcelonins a utilitzar aquella línia de metro, en estrenar aquella estació. Va ser una idea estranya que l’allunyà de les seves cabòries. Va començar a caminar per l’andana cap a les escales. Davant d’ell va reconèixer l’Anushka, la veïna filla dels bascos que havien tornat a Bilbao. Ella seguia ocupant el pis de sota del dels pares, no sabia ben bé si per estudis, per feina o, simplement, perquè li donava la gana. No era una noia especialment bonica, però li resultava atractiva. La xicota era més gran que ell i definitivament més fornida, potser per això en Pere no havia anat mai més enllà d’un hola i adeu.
Començà a pujar les escales lentament, fascinat per la seva esquena, els seus malucs, les seves cames, controlant el pas per no acostar-se massa. En arribar a dalt va sentir el soroll de la pluja, una d’aquelles ruixades tan barcelonines d’inici de tardor. Feia tot el dia que s’ho esperava, per això, previsor com era, havia carretejat tot el dia el seu paraigua enorme i incòmode. Es va aturar a la sortida, al peu de les escales que conduïen cap al carrer. La pluja espetegava amb violència i esquitxava tots aquells que, com ell, s’havien acostat a la sortida. Es va adonar que sense pensar-ho – o no tant - havia acabat situant-se al costat de l’Anushka. Ella el fità:
- Et dius Pere, no? Ets el veí del tercer, eh.
- Sí, sí...
- Quina pluja de dimonis!
- Sí...
- Que només saps aquesta parauleta? - El va tallar ella.
- Sí! – va esclafir, amb un riure nerviós. Quan va parar va intentar de ser ell qui conduís el diàleg– Veig que no pots sortir, amb les ganes que es veu que tens d’eixir. Saps què? Et convido a paraigua.
Sense donar-li temps a reaccionar va obrir el paraigua, la va agafar per la cintura i començà a pujar les escales tan ràpid com podia. Ella no va reaccionar, d’entrada, i es va deixar arrossegar. Ja al carrer, el vent combinat a la pluja va fer balder el paraigua. De tal manera que la improvisada parella va seguir la carrera, ben xopa, però entre riures fins arribar al seu bloc. Van pujar les escales de dos en dos. Finalment es van aturar al segon pis, davant la porta de l’Anushka. La noia va obrir, es girà, va mirar en Pere amb complicitat i li va dir:
- Passa i tanca la porta.