Emoció al 59

Paco MR

Aquest matí m'he aixecat entresuat, amb la sensació d'haver dormit poc i malament. Perquè ahir, finalment, van passar coses al 59. Ara només espero que avui (o demà o passat demà) en tornin a passar més...


La meva relació amb el 59 és recent, de fa tot just uns mesos, quan vaig començar a fer pràctiques a l'Hospital del Mar. Des de Les Corts, la línia 59 travessa Barcelona fins a les platges en un recorregut llarg però molt agradable i força distret. Com que l'agafo a la segona parada, gairebé sempre puc seure al meu lloc preferit, a tocar de la porta que fa alhora d'entrada i de sortida. Allà, assegut vora la finestra, la visibilitat és molt bona tant de l'exterior com de l'interior.


Un matí, deu fer cosa d'un mes, a la parada del Ninot va pujar una noia que no tenia vista d'abans. Un cop va picar la tarja al costat del conductor, començà a caminar pel passadís cap on era jo. En aquell moment em vaig fixar en un parell d'ulls marrons, grans i preciosos, que destacaven per sobre d'una mascareta corrent. Ja no hi havia seients lliures, així que es quedà dreta, recolzada a la barra davant meu, donant-me l'esquena; fins que en arribar a Universitat va baixar.


L'endemà, mentre el bus baixava per Villarroel, frisava per veure-la pujar. Malauradament, el mercat va quedar enrere sense haver pogut gaudit altre cop d'aquells ulls marrons, grans i preciosos. I l'endemà, de nou una decepció; potser havia sigut tot plegat la casualitat  que el seu recorregut i el meu haguessin coincidit, només aquell dia.


El tercer dia, però, abans d'arribar a la parada, ja de lluny em va semblar veure-la esperant el bus. Quan va pujar, les meves cames engegaren un moviment que sortosament aconseguí reprimir. Després d'un ràpid cop d'ull per adonar-me que hi havia seients buits per darrere, vaig concentrar la mirada en aquells ulls marrons, grans i preciosos, que aleshores passaven de llarg. Encara que només fos per un instant, les nostres mirades s'havien creuat, d'això n'estava ben segur.


Uns quants dies (amb les seves corresponents frustracions) després, l'atzar va portar l'ocasió pel primer apropament. Seia jo com sempre en el meu lloc de guaita i comandament, quan la veié enfilar el passadís just en el moment en què la veïna que tenia al costat premia el botó d'aturada. Prudent, no em vaig atrevir a mirar aquells ulls marrons, grans i preciosos, mentre s'apropaven, no fos que deixés massa clar que li llençava senyals. No podia dissimular els batecs del cor quan es va asseure al meu costat, semblava sentir-los per fora a més de per dins. Concentrat en mantenir sota control el meu sistema nerviós, no vaig treure la mirada del mòbil fins que, de reüll, notà que ens acostàvem a la Plaça Universitat i ella s'aixecava del seient.  No cal dir que fins que ja baixava no li vaig dirigir la mirada, mentre la meva veu interior m'escridassava: "Covard, ets un covard!"


Va ser el meu orgull ferit qui va dir prou. Uns quants dies més de frustració, engrandida per la veu que no parava, m'havien omplert el dipòsit amb l'energia que necessitava. I ahir, quan en arribar al Ninot la veié de nou a la parada, un cop comprovat que no quedaven seients lliures em decidí sense dubtar; mirant fixament aquells ulls marrons, grans i preciosos, alhora que em posava dret li digué:


- "Si vols seure...avui prefereixo estirar les cames".


Fins i tot quelcom quotidià com el bus aconsegueix despertar emocions a dins nostre. En el meu cas, almenys el de moure fitxa, era un repte aconseguit!

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!