Quan la trobi
Porta dies recorrent la ciutat. A primera hora, puja al metro i comença el llarg trajecte. De línia en línia, passa per totes i cadascuna de les parades, escodrinyant els rostres de la gent. No és una missió senzilla i les persones no l’ajuden. Quan les mira als ulls, la majoria desvia la mirada i la fixa a terra. Defugint-lo. Evitant-lo. Examina milers de cares llargues al dia, cercant-ne una que no apareix. Tothom sembla deprimit. Està segur que quan la trobi, ella destacarà. La seva cara brillarà enmig d’aquests rostres descolorits. La recorda feliç,innocent, amb ganes de menjar-se el món. Espera que la gran ciutat no l’hagi canviada.
Està desesperat. Ja fa un mes que intenta trobar-la a través d’altres vies.
Primer va ser el telèfon. El teléfono móvil al que llama está apagado o fuera de cobertura. S’ho sap de memòria d’escoltar-ho tantes vegades. De fet, creu que si la veu del contestador fos d’una persona real li seria tan familiar com la de la seva pròpia mare. La mare. Exactament per això la busca. La mare està malalta. No li queda massa temps, o això han afirmat les tres metgesses a les quals han consultat. S’havien d’assegurar que les males notícies no fossin errònies. No ho són. Per desgràcia. A la mare li queden tan sols unes quantes albades, uns capvespres, algunes nits per compartir. Temps que necessita passar amb ell, sí, però també amb la seva germana. Per això s’ha decidit. Amb la pena i la por enganxada als ossos, s’ha separat del seu cantó. L’ha deixada, amb la promesa de tornar acompanyat.
Després va contactar les amistats. Va rebuscar a les xarxes socials. Va trucar a les pastisseries de Barcelona. Ni rastre de la seva germana. Enlloc. Per això camina com ànima en pena entre els vagons atapeïts, sense saber si és de dia o de nit, des que obren, fins que tanquen. És l’únic que recorda amb certesa. M’encanta agafar el metro, és tan pràctic! Li explicava que cada líni tenia un color diferent i que ella agafava la verda i la lila. Els seus colors preferits. Tan alegre, tan infantil encara.
Avui es nota cansat. Deu fer nou hores que vaga pel metro. S’asseu. Però sense rendir-se del tot, continua observant les cares que l’envolten. Li sembla que ja en reconeix algunes. Pot ser que li resultin familiars aquelles persones estranyes? Està perdent el cap?
Surt a Fontana. Se’n torna a la pensió. Necessita dormir, o simplement arraulir-se al llit i sentir l’escalfor sota les mantes.
Camina cap cot pel carrer Astúries quan sent aquella cançó coneguda. La seva germana aprofitava cada instant que la mare sortia per practicar. Duia la passió per la música a la sang. Però la mare li ho prohibia. Recorda com va acabar el teu pare per culpa de l'obsessió per aquest maleït instrument. I tenia raó. La música va ser la perdició del pare. Un final tràgic. Un home molt jove. Però nosaltres érem tan petits quan el vam perdre que quasi ni recordem haver-lo enyorat. La mare sí. Per això va fer-li prometre que aprendria un ofici. Seré pastissera, mare.
Aixeca el cap, perseguint amb els ulls la melodia. Aquests dits que acaricien les cordes amb destresa, seran els que busca? Quan la mira,el cor li fa un bot. És ella. Les mirades es creuen i veu com la cara se li il·lumina de la sorpresa. Mentre corren a abraçar-se però, se li encongeix l'estómac. Fa dies que l’únic que desitja és trobar-la, però ara que la té just davant vol marxar corrents. Fugir ben lluny i endur-se amb ell les notícies que esborraran del tot aquest somriure que ell tant estima.