LA BATERIA

Boscovita

He passat molt mala nit —va començar dient aquella dona—. És que, noia, quan hi ha alguna cosa que em preocupa se’m trastoca el son, em desperto i no puc tornar a agafar-lo —silenci—. Sí, ja t’ho vaig dir, la meva filla petita, la Laura, que vol deixar la carrera. I ja és a tercer! No sé què li ha passat pel cap: que no li servirà per a res i que vol dedicar-se a tocar la bateria en un conjunt de... quatre arreplegats. Què sé jo el que vol. La bateria, fixa’t! Si em diguessis cantar o tocar algun altre instrument. Jo no hi entenc de música, però la guitarra, el piano... No sé com li pot agradar fotre cops a un bombo —un altre cop silenci—. Que no hi ha gaires noies que toquin la bateria? Doncs, per això mateix, dona, qualsevol altra cosa. I mira que treia bones notes! I ves què et dic: podria fer les dues coses. Però, no, la senyoreta vol ser rockera —es va tornar a sentir només l’arrencada del motor de l’autobús, el V27—. Que ara ja no se’n diuen rockers? Que potser així es farà famosa?, au, sí, com aquests que surten cada dia al Mírame, aquesta porqueria de programa de la tele. Vas veure com se les fotien la Fuenciscla Pèrez i aquella rossa casposa que no sé com es diu —ara va ser l’autobús qui va parlar: tancant portes!—. Que no els veus, tu, aquests programes? Jo tampoc, però de vegades faig zapping i m’hi quedo una estona. Imagina’t la meva petita allà, quina vergonya! Que no, que vull que segueixi estudiant com el seu germà, en Toni. Ara ha trobat feina. No és del que ha estudiat, però li ha valgut tenir la carrera acabada —sona l’anunci de és obligatori l’ús de la mascareta dins del transport públic—. I el meu home li dona la raó. Com que a ell mai li va agradar que en Toni fes Filosofia. Diu que d’això en traurà més calés que treballant de caixera a un súper. Perquè ell no veu clar que la Laura pugui viure del que està estudiant, ja veus —una veu al seient del davant exclama déu-n’hi-do, quin serial—. I tot això no em deixa dormir. Crec que aniré al metge que em recepti alguna cosa per poder dormir d’una tirada, perquè jo si no dormo bé tota la nit, no valc res —silenci, només el rum-rum de l’autobús—. Mira, veus, ja ho veia venir, ara m’he passat de parada. És que no tinc el cap a l’hora. Ai, espera, que no caigui, que haig de baixar un graó. És que aquests autobusos són tan moderns! Espera que pico parada. Ara hauré de caminar una mica més, amb aquestes cames que no m’aguanten. Filla meva, és un no parar! Quan baixi et torno a trucar, Emilia—silenci fins que se senten els senyals d’obertura de les portes.


Unes quantes mirades dels passatgers es van creuar, com dient-se ja era hora, quina paparra i quina veu de pito que tenia. Jo em vaig quedar amb les ganes de saber quina carrera universitària deixava la filla, i si algun dia coneixeria una famosa bateria d’un conjunt musical. Potser també dormiria malament, intrigat per saber com era aquella noia desconeguda. Però, sabia a quina parada li tocava baixar a la mare.      


 

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!