Dimarts 24 de gener de 2006
Estimat diari, avui he sortit de casa a les 08:30h del matí. Com fa dos anys, m’he dirigit cap al metro de Torras i Bages. Fa fred però vaig ben abrigada i dono gràcies que no plou ni fa vent. Estreno nou pintallavis. Color vermell, el meu preferit. Estic contenta de seguir treballant al despatx d’arquitectes del carrer Tallers i el recorregut en metro fins a la parada Universitat m’agrada. Són 15 minuts i passen ràpid.
Baixant les escales del metro he vist una noia pujant-les amb una maleta i amb els llavis ben premuts. “Ajuda-la...” he pensat, i l’he ajudada. M’ho ha agraït amb un somriure. Quan recollia la tarja T-Jove he sentit el soroll característic de l’arribada del metro. “Si corres l’agafes” i ràpidament he baixat les escales mecàniques i d’un salt he entrat per l’última porta del cinquè vagó. He volgut fer una passa, però no he pogut caminar. “Merda, m’he enganxat els cabells a la porta”. Em quedo quieta. El metro comença el seu recorregut. Tot bé, però les persones se m’estan posant al davant per poder baixar a la propera parada. Les tinc de cara. He sentit vergonya. Molta. No he fet ni he dit res. Quan el metro s’ha parat he passat la mà dreta pel darrere de l’esquena i he estirat la palanca. La porta s’ha obert però no he baixat. M’he apartat, agraint per dintre que ningú m’hagi dit res.
Estic dempeus on bonament puc. He vist persones llegint La Vanguardia. Quina sort. Altres llegeixen el 20 Minutos. He vist un dels diaris al terra. “No l’agafis, té microbis”. He sentit pudor. “Vaja, m’ha tocat a qui li canta l’ala. Si al matí ja fa pudor no em vull imaginar quan acabi el dia”. He intentat desplaçar-me. “Disculpi, passo, gràcies”.
El metro està entrant a Sagrera i fa una estrebada. Tot el passatge balla una mica. M’he adonat que he trepitjat un peu. Miro la persona. És una dona de mitjana edat. “Ostres, la conec”. Treballa al mateix edifici que jo. No vull que em vegi. He demanat perdó i mentre l’he vista amb els ulls tancats mirant el sostre m’he escapolit. Arribem a Clot. Ha baixat tanta gent com ha pujat. He vist una clariana i he aprofitat per canviar de lloc. M’he situat al costat de la porta. He observat breument i he vist el que està mig adormit badallant, el que va ben pentinat, el que porta cascs connectats al mòbil, la noia ben perfumada, els que molesten ja que sembla que no sàpiguen com posar-se, els que pugen mirant a banda i banda buscant seient i també he vist l’amable que s’ha aixecat per fer seure una embarassada. Que maco i que guapo.
Sento la sintonia del metro... Pròxima estació: Catalunya, correspondència amb Linia 3, Ferrocarrils de la Generalitat i Renfe. Després ve la meva. M’he situat davant la porta però se m’ha avançat un noi més alt que jo. Cap problema, m’espero. El metro ja es nota que frena. És una frenada amb tibada. D’aquelles que la inèrcia et porta cap endavant i amb un cop sec tornes al lloc. El problema és que per mil·lèsimes de segon he perdut el control del meu cos i els meus llavis han acabat sobre la jaqueta marró del noi alt. Ens girem i somriem una mica després d’un tímid “perdona”. Les portes s’obren i per fi em sento lliure del viatge.
Arribo a la feina. Entro a l’ascensor. No m’ho puc creure, la persona que he trepitjat puja amb mi a l’ascensor i de lluny veig passar el noi amb el segell dels meus llavis a l’esquena. Només desitjo que les meves víctimes passin un bon dia.
Visc a Barcelona, treballo a Barcelona i agafar el metro pot ser una gran aventura.